menjar sobres del pollastre del brou de nadal. amb el fred de l'oficina glaçant els dits i pansint l'interior immaterial. perquè el fred a barcelona continua sent un home. fet a si mateix, que no atén a raons i els objectius no tenen perquè ser diametralment clars. sopar japonès i saludar antigues amistats. prendre cafè ben sopat per disparar-se la patata al posar-se al llit. a la rockdelux continuen escrivint paraules que sonen molt llunyanes. ajudar al pare a enrotllar canelons. vestir camises color albergínia i aspirar amb el nas per llençar cap amunt els sobrants de la grip. visitar pisos al barri on voldries viure. somiar, sense esperar-ho, amb dones amb les que tot just has creuat mitja dotzena de salutacions de portal. quedar pensatiu al llevar-se, amb les bambes encara descordades. militar amb els mitjons negres i la mateixa marca de calçotets. mirar receptes per guarir taules en propers i festius dies. pensar en si vol dir api, en anglès, aquella paraula que no entens i que no encertes a endevinar com dimonis es deu escriure. limitar i racionar l'elaboració de plans. emocionar-se a sobre. guspira, estel o carícia.

àudio: band of horses: evening kitchen

rebuscar tonalitats sonores per evadir-se de la tradicionalitat emmarcada pels àpats. treure l'etiqueta de pendent a bandes de nom aparentment adient. yo la tengo eterns poc-coneguts-com-voldria. amb tot, enguany el nadal sembla que ha perdut pes com a tòtem del calendari. s'evapora en la seva mida justa, com unes vacances estivals ben aprofitades. fins i tot les digestions són més agraïdes. fruit d'excessos que ja no ho són tant. perduren, però, els temps assegut al voltant de la taula com els períodes d'un partit de futbol americà. el temps passa més ràpid esperant el torn per prendre al cervatell entre els braços. veure set adults contemplant com berena un iogurt sembla un exercici idoni per a la reflexió. però és real que el seu simple somriure de dues dents, o la seva cara de recent llevat després de la migdiada, fan apartar tot el que està de més. tan senzill i tòpic com això. tanmateix el calendari continua amb la seva implacable continuïtat. dilluns. cafè per endur. cigarreta al portal abans d'entrar. dígits electrònics en vermell. cares de son. rutina. yo la tengo.

àudio: yo la tengo: sugar cube

sobre gustos musicales

"que nos guste el heavy o que, en cambio, prefiramos el jazz o la copla depende en buena medida de a qué estamos acostumbrados. la mayoría de nuestras preferencias son culturales y están condicionadas por las cosas con las que hemos crecido. pero que nos vaya una cosa u otra también depende de una especie de compromiso que cada persona adquiere con la música. cada uno encontramos un equilibrio óptimo entre la simplicidad y la complejidad de la melodía. si es muy simple, nos aburrimos. pero si es muy compleja tampoco nos gusta, porque nos resulta difícil encontrar patrones e implicarnos. la preferencia musical de cada uno parece surgir como resultado de ese compromiso. queremos la complejidad suficiente, eso es lo que encontramos satisfactorio, ni mucha ni poca."

música para las neuronas, cristina sáez. suplemento 'estilos de vida (es)' de la vanguardia

àudio: kanye west: monster (w/jay z, bon iver, rick ross, nicki minaj)

veuré la mitjanit entre tipografies. formes divergents per vestir paraules, títols, conjugacions. sentències. a més, a aquestes hores, i ja des de fa uns dies, les cançons de the national prenen més profunditat. major amplitud. a l'est dels estats units continuen passant coses interessants. un professor em diu que faig cara de crític de cine. a vegades el nom fa la cosa. tanmateix les ulleres no fan la persona. darrerament miro més a terra quan camino. el fred al carrer fa posar-se bé les ganes d'abrigar-se. calar-se el coll de l'abric i la boina a la closca. no és qüestió de timidesa. és la sensació d'estar-ne una mica fart de ja un considerable grapadet de coses. i cap sensació acaba prevalent sobre les altres. em limito a escoltar el necessari. a quedar-me apartat en sobretaules de sopars amb masses persones. manufacturar i fumar. decidir si el cafè nocturn es posarà bé ja mentre te l'estàs prenent. callar i somriures mandrosos. sincronitzar l'i-pod. creuar les cames al seure. seguir esperant.

àudio: the national: conversation 16

les segones veus femenines en bandes pop. com jerseis de coll girat. lletregen agradable a les oïdes nostres de cada dia. els cops de charles. magnificents. quotidianitat, sí. viatjar més de quatre hores en cotxe per veure el teu equip. obrir els braços i eixamplar la capacitat de la gola, mentre la bufanda amb dos colors, tensada, et tapa gairebé tot el camp de visió. menjar i beure en coordenades nord. militància. mou els llavis i canta barry white de forma pràcticament imperceptible. guardar olors a les fosses per salpebrar el son nocturn i solitari. independència. demanar ous ferrats amb foie i posar-se al dia de les vides contigües. l'avi enllustra un tronc per fer el primer tió al cervatell. ell no entén encara. l'acarono i li dic que els reis són els pares. riu. família. no prendre cafè després del mal de panxa. calar-se una boina sabent que el fred no trigarà a tornar. recórrer com gairebé sempre a mishima. tot i que les entrades per l'heliogàbal s'esgotin en sis minuts. resar perquè manel tregui disc aviat i se'ns descongestioni la música nostra de cada dia. tacar de suavitzant els pantalons negres. no saber. empatxar-te d'ignorància. seguir amb les maletes perdudes. quotidianitat, sí, de nou.

àudio: aias: quan tornis demà

Buscar más artistas como Aias en Myspace Music

amb una puntualitat més radical que britànica apareixien tres dels meus herois quotidians. els que rescaten moments de delicadesa emocional i fabriquen himnes que haurien d'ensenyar a les escoles. una de les MEVES bandes. capçalera auditiva i sensacional (de sensació, concretament). tocaren els primers acords d''start again'. l'esfera cacofònica de pop es feu present. palpable. i juro que em vaig emocionar. despoblant-me de qualsevol mena de pose masculinitzadora o intel·lectualoide. una sensació molt real de la que no vaig voler fer partícip ningú. jo era molt petit enmig de la gentada despresa d'il·luminació. els meus tres herois semblaven contents de seguir fent allò que els agrada. sense estridències, complidors excepcionals. vestint camises i jerseis dels qui conten dècades enlloc d'anys. mentre desfullaven una a una la majoria de les seves grans peces d'orfebreria pop. mancats d'altisonàncies. sobris i elegants, com el negre al vestir. i jo seguia allà paint les sensacions primerenques. asserenant els jocs d'acords senzills però efectistes. sense vestir cap samarreta del grup, per no delatar-se massa a un mateix, com escrivia un dels altres herois propis. esperant, però, a acabar el concert i comprar aquella samarra de cotó. empès conscientment per l'eufòria post. sabedor de l'impuls, però massa entregat a la causa. feia menys de deu minuts que acabaven de tocar 'your love is the place where i come from' i 'mellow doubt'. què volien? jo era una fan content. i agraït.

àudio: teenage fanclub: when i still have thee

en pijama. com el disc de fred i son. delicadesa, senzillesa i proximitat. sonen a le mans però sense tants dies de pluja. procuro escriure, anotar aquelles quatre coses, mirar aquell vídeo, passar el fil dental. me'n adono que faig temps per no ficar-me al llit a una hora invertidament indecent. el cap funciona amb ralentí. les neurones com una cistella plena de gats vora una estufa. el cos donant senyals. com percentatges d'un sol digit a la bateria del mòbil. si és campanya electoral, agafa't la baixa, dona. que l'aixeta pública no deixa de rajar mai. que venen eleccions? no pateixis. algú farà la feina teva de cada dia per tu. i algú altra ja canviarà el color de la jaqueta per conjuntar millor amb el paisatge poderós que pintem d'aquí quatre dies. cadascú mirant cap al farciment propi. sota l'ordinador caramels de llimona, algunes monedes, crema de mans i un parell de tiquets amb la tinta encara fresca. maniobres d'escapisme, com deien aquells qui abans feien cançons monumentals i ara celebren carnaval tres o quatre cops per setmana. amb tot, l'"algun dia..." em passeja per la boca. per deixar-lo caure quan escaigui. fredament. amb aquell cinisme que em fa tibar els quadres dels calçotets.

àudio: fred i son: diu que no sap què vol

el major nerviosisme possible prové del no entendre. mancança i flaquesa del racionalisme crònic imperant aquí. potser símptoma de simplicitat. no em desfaré de les culpes. no vendré més motos de les necessàries. amaniré les paraules a gust del consumidor. procuraré que el pragmatisme no m'ofegui. posaré totes les primeres persones del singular en futur que calgui, però que els fets tinguin sentit. llavors vindran els somriures amples i la ironia tallada fina, com el pernil salat. hi haurà concòrdia. no caldrà, doncs, haver de sortir a fumar abans d'hora a l'oficina. no voler-ne marxar al cap de vint minuts d'arribar-hi. disminuiran les ganes d'homicidis amb primer grau en l'àmbit laboral. tenir perquès serà la millor vaselina social. el fluir serà tendència i l'agror quelcom exòtic. mentre el pes de les paraules segueixi sent inexacte, però, els nervis continuaran prenent l'estomac com a sala d'estar. no els deixaré canviar cortines ni decorar l'estança amb elements kitsck que els atorgui sensació de llar. però, temo que inevitablement, continuaran fent visites de cap de setmana. més que res per no perdre el contacte.

àudio: the flaming lips: suddenly everything has changed

els pèls recargolats de la barba se'm passegen entre els dits. encara falta estona per entrar a la sala. la safata de quantiosos minuts per omplir em convida a caminades pel centre de la ciutat. la del so dels ferrers i les scooters que llegia avui a un article. em produeix una sensació de tristor ampla haver de caminar amb les mans atentes a la meva bossa. resulta d'una incongruència general i una feredat que em provoca instints paramilitars a les venes. els turistes baden a banda i banda amb el paisatge. un barber escombra unes poques de restes del terra. a les llibreries ara venen xapes i moleskines. demano una talla 9'5 que se'm ajusti millor al peu. negre color patrimoni de la humanitat ben vestida. el temps s'escurça i l'acabo de desfullar entre tallats tardans i quatre notes apuntades en trossos maldestres de paper. la gent fa cua per entrar al cinema. albiro cares de dones conegudes i de presentadors de la televisió local d'aquí. wayfarers de regal. ramon rodríguez canta, parla i apareix a la pantalla. malauradament amb un to pesat i inconnex que malmet el resultat. el públic omple les butaques. al meu costat una altra noia que ve sola. cap dels dos comenta la seva condició solitària. aplaudiments al cinema (aberració estúpida contemporània) i desfilada cap a les cases de cadascú. sobre the new raemon em quedo amb l'afirmació feta recentment per una escriptora mallorquina, resident a la barcelona moderna. explicava que en aquesta ciutat tothom es sent infeliç i molt sol. la gent escolta the new raemon els dissabtes pel matí, amb les seves enormes ressaques, després d'haver sortit per la nit sense haver trobat un nou amor.

àudio: the new ramon: por tradición

de tant masegar-los, els dies s'acaben estovant. i allargant-se. les hores es dilueixen i deixen de fer de quadrícula divisòria, per acabar deixant la jornada com quelcom més ampli, un full en blanc, sense línies que el parcel·lin. el pop suec continua sent un acompanyant amable per encoixinar les orelles. ara que els matins fan calar-se bé el coll de l'abric i el cos es cargola cercant l'escalfor pròpia. ara que les primeres hores semblen primaveres escandinaves que d'aquí uns anys voldré conèixer. la setmana en forma de cursa cronometrada porta al vertigen de fulls de calendari guixats. llavors em venen al cap possibles vides un poc lluny. potser amb latituds semblants a les d'aquí, però a poble. amb esmorzars en taules de fusta, amb aquelles taques ovalades i fosques a les potes. creuar les cames sota mostraris de viandes, cafè i sucs de taronja. tot rellegint el diari del dia anterior. on portar jerseis de llana no sigui moda, sinó costum. fumar com a activitat, per després daurar dos alls a la cassola per encetar els preparatius del dinar. jeure oblidant la posició del cos i, potser fins i tot, veure la soga de hitchcock d'una vegada per totes.

àudio: björn kleinhenz: the light of love

es pregunta sobre la maduresa. sobre quan arriba, manco sobretot el què. la sensació de coordinació entre les soles de les sabates i el terra. aquell instant, potser poc precís, on hom seria capaç de lletrejar paraules com serenor. però tot la maduresa sembla quelcom massa grandiloqüent i massa complex. no vol desfer-se de la sensació de control i direcció embarbussant-se en conceptes tan amplis. deixa el pes dels pensaments d'envergadura per altri. ara, tan sols, la llum es fa molesta i les cares de la gent li plantegen quantiosos dubtes. escolta músiques i lletres. capaç d'oblidar-se i aparcar quant dins o fora són de l'elit dels prestidigitadors culturals. llegeix, escolta i pensa en vernacle. com la cançó, tan escoltada, que resa que ens vam fer grans en català. ni un tint polític li esquitxa aquestes evidències. perquè glopeja serenor entre les genives. potser conduirà més tranquil. potser comprarà caçadores noves. potser, fins i tot, es cordarà un botó més de la camisa. encara, però, no s'atreveix a dur les avarques,a l'estiu, amb la cinta del taló per sobre el peu. sí, serenor millor que maduresa. els acords es simplifiquen. no és fa vell, però d'un temps ençà, al passar-se les mans per la cara, sent la barba més tupida.

àudio: sanjosex: futur incert

Buscar más artistas como SANJOSEX en MySpace Music

he tornat a arribar tard a descobrir coses que seran imprescindibles. la coneixença d'oïdes hi ha vegades, que de tant rondar, es dilueix i es converteix en ganes de conèixer i palpar. com redescobrir la figura d'artur estrada en un documental de l'heliogàbal, i entendre moltes coses. recuperar els primers discos de nueva vulcano. capbussar-se en aquest punk brut de lletres jeroglífiques i abraçar nous conceptes. cultura fornejada a barris propers, construïda amb materials sensibles coneguts i servida amb encert i contundència visceral. per celebrar les bandes que se'n poder dir. les que enceten himnes i la gent coreja des d'allà baix, confonent melodia i càntic. els que deixen un braç lliure, per aixecar-lo, mentre a l'altre sostenen estèticament una cervesa i una cigarreta. se apagan las luces...

la sagrada família

Se apagan las luces de la Sagrada Familia que formamos. Santísima Trinidad tu y yo y las dudas nunca a la altura. Bajo tierra cojo la línea azul que aún nos ata a un proyecto inacabado y mítico como tu necesidad de enfado. Tus palabras: ayer inadmisibles, hoy entrañables, mañana memorables. Tus uñas: clavadas en mi piel, pequeñas, mordidas tal como nuestra posibilidad de cambiar todas las cosas construidas sin pensar en su final.

àudio: nueva vulcano: sagrada família

l'efecte zeigarnik consisteix a recordar millor aquelles coses que tenim pendents de fer que no pas les que ja hem resolt o acabat. em pregunto si deu existir alguna teoria semblant amb la capacitat de fer coses, que no realitzes normalment, i que portes a terme quan més ocupat estàs. l'activitat genera activitat. segur que algú ja ha posat nom a això. i els dies es succeeixen sense aturador i restes jornades enlloc de sumar-les, mentre algú a l'oficina recorda que tal dia farà un any. esmorzars de peu a la cuina. tantes cançons a l'i-pod exponencials a llambordes trepitjades i bitllets de bus redecorats amb tinta industrial. evasió típica amb cigarrets, la meitat ara que abans, a bars amb taules de fusta rància i dones que creuen i reposen les cames sota les seves natges turgents. evaporació mental amb dies de muntanya. recobrant la micologia i les caigudes pel sòl moll. els tons marrons apoderant-se de tot, mentre els bolets es cuinen a foc lent a la cassola. creuar, només, les cames i exhalar aire per les fosses. prenent d'aquesta música autòctona i cantada en sentit vernacla que ara sembla estar de moda. tot pregant perquè l'ús i bombo no la provoqui flames. tinc la sensació que alguns complexes generacionals estan caient de damunt nostre, i agrada, en general, cercar el retorn a la sostenibilitat orgànica.

àudio: sanpedro: aribau

el respecte per setembre s'evapora com la seva presència al calendari. vertigen pel novè mes i respecte ampli. per ser jo coneixedor de la magnitud dels seus dies i, també conscient, del seu pes en anuaris personals anteriors. els vespres s'atropellen davant dels vidres sense tenir el sopar a punt encara. les tardes prenen una línia meridiana al bell mig de trajectes en bus. on masego l'i-pod amb les mans i de sobte em ve al cap brian jones. i aquella mítica verborrea dels entesos en música sobre els primers stones. servidor es limita a nombrar-los pel nom, que no l'adjectiu, com a forma de respecte. mentrestant mishima continua fent-se un gegant aquí, a dins. recordar la veu de carabén potser són paraules majors. la roda dentada de la rutina comença a deixar de grinyolar. contar dies en forma de suma i resta, cerca intensiva de vermellors al calendari, imaginar quin calçat amb quina camisa, cuinar en futur i comprar pantalons nous. raquel sans vesteix blau cel i les converses de sobretaula són pur murmuri. compactes perduts, llibres per encetar i fulards per estrenar. engranatges.

àudio: the rolling stones: under my thumb

the radio dept. sintetitzen un vespre dominical a l'ús. el pijama es veu sorprès per l'arribada d'una tímida foscor, avançant-se de nou una mica més cada jornada. sons harmònics de factura sueca iconografiats en joves de poc pèl a la cara que toquen la guitarra mirant-se el seu calçat suposadament esportiu. tardes pilotades des del sofà on el desdeny és còmode i no fereix. imagines la barba començant a despuntar a les galtes si no fes molt temps que no te la rasures. nits de capdesetmana amb festes al barri, tot repetint rituals que venen de molt enrere i encara et lleven somriures a hores estranyament desvergonyides. la vista enrere, de nou exercici inevitable, porta aquest cop a camises de quadres i mirades clares. i tot plegat al com ha canviat tot tan típic de casa mental nostra i de retruc al qui dia passa any empeny. però seguir saludant cares conegudes a barris nostres deu ser símptoma positiu encara. servirà per aglutinar aquelles sensacions del pantone personal. mirar films a cases amigues i tornar tornar a casa. no deu ser dolent.

àudio: the radio dept.: freddy and the trojan horse

una perfecta exposició, al meu parer, del què significa l'estiu. allò de la laxitud temporal estival i els motors dièsel. nocilla per tothom.

"Sólo conocemos las cosas cuando llegamos a sus límites. Sabemos que el mar es el mar, y no una fotografía de una pecera, cuando vemos su orilla. Sabemos que el Quijote es el Quijote no por una página abierta al azar, sino porque tiene unas tapas, normalmente de sólido cartón, tipografía antigua e innecesarias letras doradas, que nos lo dicen. Una víscera humana, puesta en una mesa de operaciones, podría pasar a simple vista por la de un gorila porque falta la piel en la que reconocer el cuerpo total. Los indios navajos tienen claro que son indios navajos porque es más allá del límite de su Reserva donde pueden comprar el alcohol que en el interior de su cultura no se les permite consumir. Esta peculiaridad de los espacios también opera en el tiempo, especialmente en septiembre, que llega de pronto y sólo entonces sabes que existió una cosa llamada verano, centro de un cronómetro eternamente dominguero y ciego, sol directo a los ojos que no te permite ver más allá de esa sartén a la que llamamos agosto. Y llegan las fotografías, que a pesar de estar hechas de materia, son un recuerdo, un límite en el tiempo. "

agustín fernández mallo a Ctrl+Alt+Supr (suplement Cultural)

àudio: pale sunday: shooting star

per mi és un dels grans, un dels mestres. repetit fins a la sacietat. i ho és per paraules com aquestes. recomano abandonar el clixé, oblidar el personatge mediàtic, consumir el vici de la nicotina aquells que el mantinguin i gaudir de la lectura. res més. és bellesa i grandiloqüència justificada.



No puedo vivir sin ellas

"Es como el jugo de un limón. Es ese tipo de sensación, agradable y amarga a la vez. Es como tirarse al mar en la punta más al norte donde tus amigos con posibles tienen casa de veraneo, allí donde sabes que la piel reaccionará al frío y que tras el impacto inicial todo el cuerpo se reconfortará en un placer infinito. Es todo eso a la vez. Las mismas imágenes que parecen estar agazapadas en la memoria, para de manera traicionera aparecer de nuevo, a la orden caprichosa de un resorte que conoces bien y todavía hoy no deja de sorprenderte. Es único, intransferible, personal, individual, masculino (en mi caso) y sobre todo muy egoísta. Es el encontronazo perfecto con algo que habías soñado siempre y que de repente aparece en medio de tu cabeza allí donde el limón de antes presentado en bebida veraniega con hielo picado duele. Nunca he podido disociar el balance perfecto de esa combinación. Las hay para llorar, para romper de un ladrillazo certero un escaparate, las hay para abrazar a un desconocido en medio de la calle compartiendo euforia. Tienen mucho de momento a lo Stendhal y unas altas dosis de patetismo si son observadas desde el lado más insensible de los que no comparten contigo nada de eso. Han llegado a tener en mí olores densos, transmitidos por aires de siempre desde el norte hasta erizarme todo el espinazo. Tienen gustos fuertes, como bilis después de caer desesperado en la acera sin reparar en cristal roto y cerveza derramada. Y no puedo vivir sin ellas. Es necesidad, es costumbre, amor desmesurado. Sé que muchos posiblemente habrán escrito sobre ello antes, mejor incluso, que muchos lo harán después. Somos resistencia ante el desaliento total de la masa que parece consumir sedantes que les inmunizan a ningún tipo de emoción, y seguimos dependiendo mucho de ellas. La última vez que una canción me hizo esto (ya se temían que hablaba de ellas, ¿verdad?) fue junto a las paredes del Museo Dalí, sobre las tablas de un escenario destartalado donde La Brigada ofrecía lección de dandismo puro ante seguidores, curiosos y varios turistas franceses con terrible combinación de sandalias y calcetines fuera de estación. No me pregunten qué hacía allí, solo sé que estaba y que Pere se acercó al micro en ese gesto típico de dar las gracias. Dar las gracias y anunciar el estreno de una canción. Desde el primer arpegio lo supe, El futur de l’art era uno de esos momentos, estaba allí, lo iba a vivir y dejé mi cuerpo acomodado al suelo. Preparado para el impacto. Con la métrica perfecta, con el minutaje exacto, con la belleza que demandaba el momento y ¡¡¡encima con trompetas!!! Y las palabras justas, perfiladas con emoción casi de espejo desde el otro lado rubricando el momento. Y grité, muy fuerte, como un lobo, como el aullido mío. Grité acid. Levantado el puño. El chico que gritaba acid era yo."

Miqui Puig

Pág. 8, suplemento TENDèNCIES (El Mundo), jueves 2 de septiembre de 2010

àudio: la brigada: el futur de l'art

brisa escassa en vespres de diumenge per tornar a prendre l'hàbit. silencis necessaris per deixar que les coses s'assentin a l'estómac, com els dinars excessius de cap de setmana. setembre, mes enyorat i també temut, ja aterrat. sona una porció d'aquest nou pop innocentista de casa nostra. poc afilat però rentable, com les samarretes de bàsic per poblar l'armari. una agradable serenor es respira aquí després d'altres temps més convulsos. el regueró físic de llàgrimes vessades es carrega al compte propi que hom carreteja a l'esquena. com equipatge vital per a la higiene de cada dia. agost de molta família. senyal del retorn al més primari per reinventar les cares i les postures que posar a tardors properes. regals coolistes pel cervatell, i jugar amb ell com a analgèsic sentimental de contrastada eficàcia. llevar-li un somriure com a propòsit efectista i abraçades de talla infantil. la resta continuarà arribant sense passar filtres purificadors, però els batedors procurarem tenir, almenys, les nostres bases netes de sorra, pel que pugui arribar.

àudio: fred i son: diu que no sap què vol

si estiu és tertúlia, agost són paraules lentes. digestions pausades del mot. les agulles dels rellotges semblen lliscar enlloc de moure's amb patacades mecàniques de curta distància. el vespre ha portat una llevantada perceptible i núvols malhumorats. i aquests una estrepitosa pluja enyorada. nom i adjectiu d'inusual conjugació. correguda per arribar al cotxe amb els peus xuclats per l'aigua. llavors una sensació, agradable i momentània, d'absència al pit. una mena d'evaporació temporal portada pel gest atmosfèric. les llepades als vidres de les finestres estant i tracey thorn sonant aquí. aperitiu britànic i atemporal de l'entrada al llit. mantenint l'esperança de poder dormir sota, i no sobre, el llençol. iogurts que ja porten sucre al final del sopar, com a mostra de la crònica mandra del fer les coses. a la tv l'home del temps mostra gent i corredisses a la plaça de vic. i penso en les cadires metàl·liques de les terrasses alineades sota aquestes. on serveixen el cafè per emportar en gots de plàstic patrocinats per coca-cola.

àudio: tracey thorn: oh, the divorces!

"hay un argumento que dice que la música pop, como la novela, ha encontrado su forma ideal, y en el caso de la música pop es la canción de tres o cuatro minutos a base de estrofa/estribillo/estrofa. y si éste es el caso, tenemos que aprender el lenguaje crítico que nos permita discernir lo bueno de lo malo, lo banal de lo inteligente, lo fresco de lo rancio; si simplemente nos sentamos a esperar que aparezca el próximo movimiento punk, entoncies es como si dijésemos a nuestros mejores escritores de canciones que lo que hacen no tiene valor, y que acabarán siendo marginales. los próximos lenon y mccartney probablemente están ya entre nosotros; es sólo que no resultaran más grandes que jesucristo. simplemente irán produciendo canciones tan buenas como 'norwegian wood' y 'hey jude' y eso es algo que puedo soportar."

'31 canciones', nick hornby.

àudio: ben folds five: smoke

callar-se implica sentir masses vegades la confortable i immediata comoditat del silenci. però també, de retruc, el posterior i tardà dolor del cos recordant allò que no vas gosar dir i que va restar sencer per a la teva digestió. callar sentint empresaris que no poden abraçar-se una panxa insultantment voluptuosa engreixada a partir de l'amiguisme i del ara no toca. callar mentre les barbaritats t'atropellen les oïdes i fan cua a la boca del cervell per intentar acomodar-se, inconscients del seu cul de mal seient. callar-se per no dir aquelles paraules que et passegen rere les dents i que llançades amb graciosa coherència i mesurada vehemència resultarien un laxant mental i un desllorigador d'embussos respiratoris. però tota la puta vida callant i sense saber com invertir la tendència. per forjar més i millor covardia. seguir gaudint amb exòtics pensaments farcits a rebentar de violència, d'escopetes winchester i de paraules malsonants. potser algun dia la vena vessa, i la part esquerra del cervell plega. i un dia de feina es converteix en una estupenda preqüela d'un film de tarantino.

àudio: los planetas: maniobras de evasión

corones de llorer a la indumentària i elegància lleugera per vestir un dimecres. rajos de sol dels que podries mesurar el gruix i calades d'espera. seients endarrerits i brisa fresca genuïnament prefabricada. auriculars calçats i pop entusiasta de genealogia autòctona. cafès en vas de plàstic i llet en tetra-bricks individuals. cadires incòmodes i sentències estatutàries que fan cagar. cerca de sol amb contorneig corporal i noves calades, però no d'espera. olives negres a l'amanida verda i a la pasta blanca. xarrups ràpids al cafè i lectura plàcida d'un magnífic llibre d'espills. escales que fan pujada física, i, metafòrica. farmacèutiques estrafolàries i farmacèutics del ram de l'aigua. pedalades per exercir descompressió laboral i més pop entusiasta de genealogia autòctona. berenars a l'antiga i series de televisió americanes. dutxa amb entremès de temperatures a l'aigua i certa sensació d'agraït reset temperamental. sopa d'arròs i peix a la planxa. aigua freda i reiteradament presa. escriptura vàcua i xafogor a cullerades. dimecres i conjuncions.

àudio: the new raemon: el cau del pescador

accepto amb resignació ser una persona poc avesada al risc. adoro, amb cert desdeny però determinació, l'amor a la tranquil·litat i l'absència de fets bruscs. una tarda de festiu amb una migdiada fora d'hores convencionals em resulta, ja, un exercici estimulant. anarquies amarades d'estupidesa com a dosi de risc controlat. combrego amb el patetisme. al vespre ensopego a la tv amb un reportatge sobre michael laudrup. reconec que arribo a emocionar-me veient-lo lluir l'ajustada samarra meyba i aquella elegància excelsa que posseïa com a futbolista. vaig recordar aquella selecció danesa que va guanyar l'europeu del 92. alguns dels noms dels seus integrants que intentava emular de petit. intentava, en va, no cal dir. i és que laudrup representa al futbol el que la plasticitat i la bellesa a la vida. militància en aquests dos darrers conceptes com a eix vertebrador. jo ja el vaig perdonar fa temps. molts d'altres també. el record del danès i la seva petjada van fer una mica menys tediosa l'acció de ratllar una pastanaga anit mentre preparava el sopar. accepto amb resignació, sí.

àudio: gilberto gil: dinamarca

tres o quatre desviaments fins arribar a un pensament. un sol que escalfa de forma molt farsa. una salsa de tomàquet massa especiada, tot i ser cuita a foc lent. un grapat d'ingredients no aptes per trobar el tiquet d'entrada al 'top of the rocks' de nova york, en uns pantalons curts de quadres que clamen l'estiu i a la comoditat d'un diumenge. un dia no indicat per a senyals d'aquesta mena que et porten a viatges que repetiries amb un crepitar de dits, si alguna mena de do diví posseïssis. percebre la bagatel·la i neguit del mapa entre les mans per desconèixer on acaben i on comencen els carrers. les galledes de cafè aigualit per emportar. les hamburgueses del lucky strike al soho, fetes a 'medium rare'. el consum energètic totalment grotesc, però que resulta una fotesa quan sembla que sigui d'altri. mentrestant, però, tot arrebossa un to menys de cel·luloide aquí. els vianants resulten vagues. la música sona llunyana. l'aire condicionat fa nosa. els vectors segueixen sent incomprensibles per mi. i intento no adonar-me de les ganes que em venen a estones de sentir paraules com guru. és dilluns i no quedava mantega per daurar el salmó.

àudio: windsor for the derby: hold on

un home de vista ample escura el cafè matinal, el segon al seu compte particular, i explica no recordar primaveres tant vergonyoses com l'actual. perquè els darrers dies l'absència de sol deixa al descobert una fresca no del tot desagradable però poc conjugable amb les ganes de genolls nus i xancles al peu de l'estàtua. l'home de vista ample es palpa el son acumulat a les bosses dels ulls i llença un poc de carbó a la conversa que manté amb l'home del bar. per enfortir el teixit de la confiança veïnal i per nutrir de benzina aquest matí exageradament dièsel. costa massa arrancar. com a bon cambrer ofereix temes de conversa encaixonats al tòpic i que resen sobre futbol, anàlisi i diagnosi de les (possibles) malalties d'altri, i sobre les dones. enteses com a carn d'aparador. l'home de vista ample li exposa la seva teoria sobre el que passa cada cop que hom arrenca un somriure a una dependenta. i sobre les repercussions en l'àmbit de la justícia poètica que això suposa. també li parla de samarretes amb arcs de sant martí estampats en tres colors, molt republicans tots ells. el cambrer mira amb cara de no entendre. l'home de vista ample, exhalant amb masculinitat la darrera bafarada de fum, apaga la cigarreta i paga el que deu, en aquest ordre. engega l'i-pod, cerca la g de gravenhurst i enfila el carrer ansiós que arribi el minut 02:21 d'aquesta cançó.

àudio: gravenhurst: the collector

un sí mental, imaginari, amb el dit índex i el central recolzant-se amb el polze. després de certs papers endreçats en piles temàtiques. de bosses plenes de llasts i carpetes amb les puntes doblades. cercant el contenidor correcte per als records i les manies que frenen. com la màniga d'un jersei al radi de la roda davantera d'una bicicleta. com la cançó monumental que tan bé descriu el què. la resta només es dispensa en col·locacions temporals amables per fer lliscar el dia a dia. sense el fet de passar-los fins a formar anys. viatges en carretera dins el blau clar de camises a quadres i el blau metal·litzat de carrosseries propietat d'un mateix. amb els himnes que tallen les oïdes per la valentia del qui no s'amaga malgrat tenir una veu polida pel fum del tabac. migdiades descuidades, en aparença, a balancins antics. fer anar els dits per crear un efecte gronxador que deixa al cervatell amb la boca entreoberta, fruit de la despreocupació del son més innocent que hom coneix. dilluns que seguiran arribant. però ho també ho faran paquets postals amb noves sabates. com també sensacions encoixinades per a estats de perdició vital, aquest cop més ben portada.

àudio: beach house: norway

portar calça curta fa les coses una mica més amables. el tacte de l'aire a parts oblidades és regenerador. matinals de dimarts amb revistes que llegir i recuperant antics discos de wilco. trobant a l'i-pod cançons i recordar com les vas sentir en viu, just fa cinc dies. repassant la sutura d'aquells moments d'èxtasi íntim. tot i romandre en l'anonimat d'entre milers de persones i, malgrat, també, del meu abrupte to de veu cantant les cançons amb un anglès pèssim i totalment fonètic. els acords de 'jesus, etc' o 'impossible germany' em van portar a aquella estranya, benefactora i fugaç sensació de no connectar els peus amb el terra que l'aguanten. de no importar res més. d'acceptar la cursileria recalcitrant que m'acompanya encara que no vulgui. del romanticisme que m'esforço quotidianament a amagar. per cantar sentències reafirmatives a oïdes conegudes. després de masses dies exageradament estranys. on no sembla real el que passa. on el voler i el saber són coses que descobreixes no conèixer en absolut. sentir la necessitat de deixar el timó al punt mort de l'engranatge. potser entendre com pilotar algunes coses que simplement no tinc ganes de decidir, perquè, simplement de nou, no atanso a saber.

àudio: wilco: misunderstood

"el primavera sound és una mirada nostàlgica al futur"
Carlos Sala. La Razón (01/06/2008)

pels records, pels somriures que veure, per les cerveses compartides, per wilco, pels subratlladors afilats, pel 2003 al poble espanyol, per saint etienne, per les persones conegudes i per les companyies d'ulls clars.

amén.

àudio: wilco: you and i

feia molt temps que no esmorzava magdalenes. hi pensava mentre triava el lila de samarretes de cotó nord-americà per vestir. de camí a la feina, mentre es perfilaven cançons dels matt pond pa i mcenroe, intentava dilucidar jo mateix sobre el meu nivell d'addicció al cafè. ja a l'oficina, tot desfullant la margarita horària dels absurds horaris laborals, feia cap en tres o quatre lemes d'aquells imprescindibles. que s'haurien d'ensenyar a les escoles. i hom se'ls hauria de tatuar en tipografia giza o helvetica als braços, per poder, cada matí, llegir-los. i aixecar lentament la mirada sobre el mirall, per topar-se amb el seu propi cap basculant lleument, de darrere cap a endavant, per gesticular la reafirmació. i és que últimament em venen al cap massa tòpics suats i massa fàcils sobre la decadència social i el malestar dels nostres temps. aquells que relacionen la direcció dels esdeveniments amb unes escombraries, i totes aquestes coses. potser només és aquesta primavera que s'ha resistit a arribar i m'aplaca l'ànim. potser una qüestió de capacitat dels genitals. en qualsevol cas mantindrem la fe en les religions quotidianes, de les que unes quantes un és molt devot.

àudio: mcenroe: los valientes

tenir certs referents serveix com a guia bàsica. com a mirada reflexa i reflexiva cap a una certa direcció cada vegada que alguna cosa et gira la cara. i s'arruga el front i el posat s'amarga. tenir referents serveix per conèixer artistes de la paraula (escrita, cantada o plasmada) que nou de cada deu vegades t'enlluernaran. perquè els referents, com a figures que col·loques de forma superior a tu, sempre arriben a llocs on tu mateix no atanses. llegia l'altre dia, doncs, sobre la militància com a forma de sortida dels dies negres del calendari. els de rostre avinagrat per un toc abrupte a la cara. la militància bàsica i cultivada durant temps. la de metralladores carregades de pop i dues o tres línies de guitarra. la dels paràgrafs que t'atures a rellegir i plegues el pic superior de la pàgina. la de l'aroma del cafè. la dels somriures de desconegudes. la dels esmorzars amb suc de taronja natural i llits per fer a quatre mans. la dels guisats amb espècies casolanes. la de les camises arremangades a l'estil carabén. tot allò explicat tantes vegades. referents per al capçal del llit i militància per calçar-se als matins d'entre setmana.

"(...) el vapor del arroz impregnando un periódico viejo mientras descorchas el vino, las palmas de las mujeres cuando el pinchadiscos suelta sus dedos sobre una rumba, las antologías de relatos cortos de terror en librerías de saldo, las películas de Truffaut, “Memorias de un seductor” de Woody Allen, las chicas del “free cinema”, Gainsbourg y Sergio Algora, el “This charming man” que cantaban los Smiths, todas las letras de Miqui Puig."

fragment de l'article 'la militancia' d'octavio gómez millán publicat al 'heraldo de aragón'.

àudio: matt pond pa: hearts and minds

*bernat

a vegades els tòpics més recalcitrants es compleixen. i espanta observar-los entre les mans i acceptar-los palpables. el canvi de seqüència en la columna vertebral vital. l'exercici de només, literalment, observar la bellesa comprimida en poc més de 3 quilograms i 48 centímetres. les ganes de fer tothom partícip i ensenyar fotografies com si de qualsevol àvia cofoia em tractés. contradictòries ganes d'aturar el temps i fer-lo passar. per arribar a un futur on t'expliqui els cafès de màquina, els repetits viatges a fumar i el puny taponant l'estomac. les 02:15h que marcava el rellotge. la sensació de derrota de qualsevol mena de postura de fortalesa al veure't la cara per primera vegada. el patiment i la valentia de la qui t'ha cuida't marsupialment des de fa nou mesos. dibuxar-te la figura mental d'una àvia que no coneixeràs però sentiràs anomenar centenars de vegades. fer-te reviure innumerables batalletes de hooliganisme futbolístic viscudes pel teu pare i per mi. inculcar-te la militància pel bon gust i el saber fer. explicar-te qui són els bons i qui són els dolents perquè algun dia tu també els assenyalis amb els dits. i, en definitiva, preparar-te bonament per tot allò que la resta no hem sabut fer bé i materialitzem en tu les ganes de millora i la necessitat de redempció pels mals moments haguts i per haver, i que suavitzem simplement miran-te dormir. tot refugiant-nos en el poder de la bellesa.

àudio: marvin gaye: save the children

"la música pop ayuda a comprender que nada es nuevo, pero que cada aportación óptima es necesaria. sirve también, y esta razón quizá sea espuria pero es fundamental, para separar nuestro criterio de otros al uso, mientras alivia la presión que esos criterios ejercen sobre el propio. distingue la importancia de un gusto estético libre y el afán de pertenecer a un grupo, a la rutinaria comodidad de no plantearse nada, de lo gregario. un gesto ante una canción puede ser la prueba del nueve del espíritu."

la prueba del nueve. francisco casavella.

àudio: miqui puig: el sirviente

si algú inventa una màquina per poder plastificar i guardar-te a la cartera el moment en que una cançó esclata al cervell, aviso que podria pagar-li molts diners. el moment, primerenc, que descobreixes l'esfericitat d'una melodia. el punt exacte on el pop és la seva essència en si mateix. on tot és ordre i aventura.

la perfecció.
la proximitat.
la intel·lectualitat ben entesa.
la llengua vernacla.
la inesgotable capacitat de generar himnes.
potser ja la meva banda preferida.

àudio: mishima: tot torna a començar

Mishima - Tot torna a començar by A Viva Veu

tovalloles netes. pintes envasades. un mirall a la paret de mides exagerades. la veïna gemegant com si fos el seu últim sopar i el fil musical amb temes de beach boys. fotografia enfosquida. el toc esbojarrat de tot plegat dóna un aire tarantinià a l'escena que m'encanta. menjar japonès, compartir petites perversions que es queden entre emissor i receptor i trobar matrícules tapades amb draps al pàrquing al recollir el cotxe per tornar a casa. nocturnitats per riure i sobrevolar pells conegudes amb enginyosa gimnàstica tàctil. divertit. dissabtes de marques a la pell sense sentit metafòric aquest cop. de dinars reposats i pregàries imaginàries al sofà. pilotant el descans merescut. el descans del guerrer per a batalles simulades en bars d'oli amb excés i amb sardines escabetxades que podrien arribar a donar-te conversa. dos colors a la cara interna dels qui miren fixament la pantalla. i llencen cadires, renecs i bafarades de fum. per tenir un vespre mèssim. inventant paraules que haurien de sortir al diccionari. dormir i despertar-se una vegada més, repetint l'exercici per seguir amb el convenciment que el talent propi hi és. i la sensació de desaprofitament desapareixerà. com el mal de cap de diumenge.

àudio: a sunny day in glasgow: passionate introverts

l'espai de temps (i físic) entre el lloc on deixar el cotxe i la porta de casa sol ser divers. sempre arriba al minut i gairebé mai en sobrepassa els cinc. és curiós la tendència d'aquest espai de temps (i físic) per exercir la recapitulació mental. el repàs amb dits picant entre si i llistes mentals d'aquelles que fan els prestidigitadors. he vessat els dies de vacances de marca blanca i tot sembla un pèl més amable. gairebé, de nou. hi ha dinars a terrasses molt altes. amateurisme darrere els plats amb italo disco, funky i motown sound. hi ha pel·lícules de scorsesse i wilder. llibres de hornby. cançons de camera obscura i matt pond pa mentre exhalo aire per recarregar sota els llençols. sopars amb accent asiàtic. dinars en família. veïns que ofereixen cervesa i bona herba. dinars a pobles on ni els xandalls ni les ronyoneres poden amb el paisatge i la frescor de l'aire. nits de festa amb companyies amables i bootlegs punxats per marrecs de cop de puny al nas. (i no només per l'enveja, ho prometo). migdiades esdrúixoles i energia capil·lar en forma de raigs de sol promptament primaverals. llista tancada. amb alguna cosa cal entretenir els desplaçaments a peu un dilluns amb mala llet de diumenge.

àudio: burning codes: speaking in code

aparco el cotxe al mateix carrer de gairebé sempre. sonen els death cab for cutie i penso en canviar l'hora. dia de poc després de sumar petites dosis d'experiència en aquest dies de primavera primerenca. jornada, també, de reafirmar-se en petites creences lleugeres, segurament foteses per altri. reafirmar-se en la grandària del pop, no sols grandesa, com a mecanisme vital. com a representació de tantíssimes coses fàcils d'escapar-se amb cops d'ull furtius. reafirmar-se en el fàstic a la mediocritat en que molts llueixen despreocupats i segurs al mateix temps. els qui no entenen quatre regles bàsiques per anar pel món i els que insisteixen en remarcar els tints negatius d'aquest nostre caràcter llatí. els qui, també, opinen sense tenir ni puta idea del que parlen. especialment els entrenadors de futbol frustrats que tants porten dins seu i s'omplen la boca amb tòpics que no s'han preocupat en processar. fàstic. però sempre hi ha sobretaules de sopars. amb el vermell roent del filet de tonyina encara passejant-se per la boca, i el retrobament després de tant de temps entre l'amic cafè i l'amic gel. amb converses i cendres a mà. amb plans estivals i demés condicionals. només afegir, finalment, que l'arc de sant martí el van fer per tu.

àudio: fred i son: l'arc de sant martí

tant esperar-la, i mira. arriba freda i amb espurnes aquàtiques.em sentia capaç de perdonar-li les al·lèrgies i les astènies, a canvi d'un grapat de raigs de sol i una mica de temperatura per desabrigar, ni que fos, els braços. però arriba, i això. decepció. com algun primer dia de vacances. com aquell cd pel que vas pagar més del que creus mereixia. com aquell jersei car que es va donar després de dues rentades. vint-i-tres hores de primavera i només congestió, ulls plorosos i dos dies tancat a casa. paracetamol en forma de postals dominicals de família. amb arròs i cafè preparat a la cuina. panxes de vuit mesos. i camises de quadres colors terra per vestir. la casa es buida mentre la il·luminació, externa i natural, minva com era previsible. és diumenge i sents, de forma més tònica, que ningú t'espera fent cua al cinema. fins d'aquí a set dies, però, això no et preocuparà. millor.

àudio: la brigada: demà

en el savi i didàctic exercici de llegir a entesos llegia avui sobre la mort de mark linkous. després d'una primera referència inadvertida, alguns 'inputs' m'han fet començar a ruboritzar. empés per aquesta certament desagradable sensació de la vergonya per no conèixer he llegit biografia i escoltat cançons. les tristes melodies de sparklehorse, la seva banda, han aterrat després de planejar harmoniosament una bona estona. han esdevingut matèria en l'espai sonor proper i han espetegat. una joia per escoltar en dimecres que no hauria de passar inadvertida. m'he adonat, per enèsima vegada, que conec menys del que voldria. i del que m'agrada pensar. m'atabalen sobremanera llibres a la tauleta per llegir. tantes referències que voldria tenir a mà. un no sap mai quan les pot necessitar. així que, el dia que uns francesos han incendiat la caverna futbolística, lúgubre fins no saber-ne més, he aprés de nou. com espero fer demà fins l'esmorzar, i després tot el dia. i m'ha donat per fer un recopilatori de cançons aprofundides per escoltar mentre es prenen infusions. tot plegat, potser, només és existencialisme afectat de menys estofa de la pretesa. però vesteix perfectament per aquests dies de fred intens. d'entrar a una botiga a comprar llet, de forma matinera, i trobar-me la foto d'una ex en un expositor publicitari. i quedar-me per mi la ironia, per no compartir-la fins vessar-la en tipografia lucida grande.

àudio: sparklehorse: piano magic

pensar en la generalització i bellesa d'escriure en infinitius. pensar en la primavera altiva mentre condueixo en carreteres massa rectes. comprar roba bonica i pensar en qui t'agradaria ensenyar-la. llegir el meu autor preferit mentre el groc, artificial i elèctric, abriga pàgines setinades. escriure missatges de mòbil al matí. moure lleugerament el cap mentre sonen peces d'electrònica amable. cuinar pizza al forn i fer de la solitud nocturna alguna cosa bona. comprar el diari. menjar japonès sense pensar en com agafar els bastons ornamentats amb motius demodé. prendre cafè en tasses numerades amb el pantone. encendre cigarretes i escampar el fum cap al sostre, enmig d'agradables sobretaules. on el temps s'acomoda entre les sines de dones imaginàries. escoltar versions de cançons antigues. fer d'arquitecte de futurs espais amb prestatgeries i vaixelles blanques. pensar en les vegades que sí. aquelles que animen a no abandonar-se en el caminar sense sinergia orientadora. trepitjar verd en diumenges maratonians. olorar brasa i valorar el fred. deixar córrer l'aigua sobre les espatlles i farcir d'hores de merescut descans les properes hores.

àudio: simon & garfunkel: the sound of silence

l'aigua ha tornat avui del cel estant. em pregunto sobre l'iniciar escrits parlant de la meteorologia. no tinc resposta. succeeix com a les converses sobre el temps entre veïns a l'ascensor. potser cobreixo aquesta mancança d'aquesta manera després de viure vint-i-sis anys en un entresòl. i tornant al dia en si, dimecres. amb la seva marcada personalitat intersetmanal. converses amb cafè en vas de plàstic a la feina, portant-me a la memòria altres temps. passejant sota el paraigües i sota l'aixopluc del soul orquestrat dels auriculars. entrant a exposicions que aconsegueixen llevar-me somriures aguts. i arquejos de celles. deixant la sensació temporal a l'entrada per no recollir-la fins al sortir. preguntant abans on és el lavabo. deletrejant de nou el passeig en condicions idèntiques a les abans esmentades. per topar-me amb una llibreria d'aquelles on hi deixaries un raspall de dents i un pot de melmelada pels esmorzars. un llibre d'assajos de casavella a la bossa, després d'intercanviar impressions amb el dependent. d'aparença cultivada i homosexual. li he parlat de les bones referències rebudes sobre l'autor i ell me les ha reafirmat mentre llegia les lletres blanques de la xapa vermella que lluïa al meu abric.

àudio: lee fields & the expressions: love comes and goes

de sobte se'm va posar bé de donar-li una oportunitat a la cantant islandesa. com les carxofes, convençut de no agradar-te sense haver-les tastat. un compacte seu a bon preu en un dimecres tarda qualsevol a una cèntrica botiga. auriculars nous per vestir de música bonica els matins i les tornades a casa. també per escoltar programes de ràdio com els que m'agradaria fer. rient aïllat de l'exterior. amb les senyores a l'autobus que miren sense entendre. i la cantant islandesa a la que no havia donat oportunitats tornava a fer-se present en converses de nocturn dissabte. referint-me a històries sobre tatuatges i la simbologia relacionada. explicant aquella història sobre els bpm i els batecs del cor. vaig recordar com explicava aquella mateixa història temps enrere. reposant els cossos nus encara sobre els llençols. les meves paraules s'encadenaven amb, perquè no di-ho, una atractiva coherència. quan vaig callar ella em va demanar que seguís explicant-li alguna història. a l'habitació sonava ketty lester o belle & sebastian, no recordo. però el record s'acabava de fabricar en aquell precís moment sense que jo en fos conscient.

"muchas de mis canciones tienen 80 bpm, que es el ritmo del corazón cuando estas caminando. Yo escribo casi todas mis canciones cuando estoy paseando, así que hay algo de eso, sí (ríe)."
entrevista a björck recollida a 'el pop después del fin del pop'. (pablo gil).

àudio: björck: hunter

"imposible no recordarlo, y sin embargo, en el fondo, ¿qué sabemos de él? ¿qué sabemos de lo que contiene, del capricho según el que se activa su memoria, de las razones que hacen que nos conmueva tan fácilmente y, a la vez, nos avergüence tanto? son, se dirá, los grandes éxitos musicales que forman parte de la banda sonora de nuestra vida, sí, tan íntimos y a la vez tan banales...si se quiere decir así puede que sean meramente generacionales, pero, al mismo tiempo, son tan propios, tan personales...
(...) el punto de partida del ensayo de peter szendy (grandes éxitos, la filosofía en el jukebox) se construye precisamente a partir de este fenómeno, alrededor de preguntas como esta: ¿ cómo una simple pequeña melodía que parece venida de todas partes o de ningún sitio puede acompañar nuestra vida, construir su banda sonora incomparable, parecer que sintoniza con lo que forma la unicidad o lo propio de cada uno de nosotros, hacerse la portadora o la depositaria de nuestras pasiones que no admiten comparación, y sin embargo inscribirse en la circulación de un intercambio general de clichés?
himnos íntimos llama szendy a estas melodías que nos acompañan, e inthimnidad es el neologismo que acuña para nombrar este ámbito a cuyo análisis (filosófico, subrayémoslo) dedica su ensayo, un ámbito en el que se da una mágica sintonia entre la psique y el mercado, donde el cliché musical se presenta como expresión perfecta de nuestros afectos más privados...

article de miguel morey sobre un assaig de peter szendy, aparegut al suplement cultura/s de la vanguardia (20/01/2010). article sencer aquí.

àudio: ocean colour scene: magic carpet days

chandles ford no sé on para. només sé que al regne unit. des d'allà ha arribat avui aquest paquet. quatre preciositats en forma d'ep. un d'ells feia temps que el volia. els acompanyava una nota desitjant que els gaudeixi. no conec el rostre del remitent. no sé si li agrada l'amanida amb molt o poc vinagre o si preferiria tenir un dièsel a un benzina. però aquí les joies petites s'emmagatzemen en files i ordre cronològic. aquí on la neu aigualida de febrer refreda els peus al caminar. on allò de relacionar les dones amb grups de música segueix vigent. la veu de sarah cracknell m'ha recordat escenes divertides d'altres temps. que precisament ara deuen fer anys. jerseis de llana per passar el fred i passejos de gèlid vespre per intentar esvair aquest cap tant embotit avui. em fan mal els ulls de posar la vista enrere. avui, precisament avui, que he passat per davant la floristeria on també un altre dilluns vaig comprar un ram d'astromèlies. el procés. o quan el nom fa la cosa.

àudio: saint etienne: the process

conta les hores just llevar-se. mou el cap a banda i banda mentre aterra a les rajoles blanques amb grafit negre. honra a la seva religió de la quotidianitat preparant cafè i cercant el paquet de tabac. mànigues negres i bosses sota els ulls de la mida d'una bosseta de te. a les escales troba davant seu la cristina. vesteix una disfressa de princesa amb aquells colors acetats que haurien d'estar prohibits. davant les seves primerenques i vermelles ulleres sosté una càmera fotogràfica. digital. el mira i ràpidament li fa una fotografia. el seu pare li pregunta què fa, alertat per la vigorositat del flaix. ella, tranquil·la, respon que li ha fet una foto. la obvietat es manté pura en les criatures. somrient pel fugaç episodi creua el portal de fusta i topa amb un fred sever. al carrer, ja. dones que passen tancant el coll del seus abrics amb les mans. la trista nuesa dels arbres. i petites punxades ambientals als pòmuls. es tanca ràpidament al cotxe. encén el reproductor de cd i la calefacció. en aquest ordre. i mentre sona una cançó que abans el feia plorar amb relativa facilitat, es repenja i pensa en que podria deixar de treballar i dedicar-se a altres coses.

àudio: la brigada: el futur de l'art

enceta la setmana desitjant petons i dies bons. amb dies de gris ambient i vestir violeta. música d'spoon a l'estèreo mentre cerca l'escuma del primer cafè. al llit resten restes no fisiològiques d'un cap de setmana de minses intencions. un altre divendres i concert. del grup que canta himnes de dos minuts llargs. de la cerca de l'esferificació perfecte del pop. de les mètriques quotidianes i només reservades a ments pensants de sèrie limitada. estranyes tornades a casa amb els llavis inflats pel pes de ser capaç de discernir entre el ser i l'estar. recorda, també, el gust agradable del migdia al despertar. menja italià mentre reposa els peus sobre la taula. el vespre porta escenes en 16:9 i aromes de cervela i tirolesa. dues dones embotides en una minifalda tenen el semàfor en verd, però no creuen el pas zebra. pretèrit perfet en dosis baixes. futurs compostos per sembrar en dilluns. amb vistes, per primera vegada, de la cara de cervatells que venen en camí. amb glòbuls vermells, blancs i plaquetes de la mateixa factoria que hom. i és que quan les certeses no proliferen s'aferra a les que sí han florit. per tal que la mirada frontal s'enquadri de forma lleugerament més ampla.

àudio: mishima: guspira, estel o carícia

http://annadefez.blogspot.com/2010/02/tshirt.html

a banda de centenars d'entrades, restes de píxels i petjades sentimentals i sentimentalistes, aquest bloc ara també té una samarreta. que llueixo orgullós i amb el pit ample. un regal d'aquells amb essència i llavis formant un obtusangle després de rebre'l. gràcies pel cotó tintat i per tantes altres coses.

àudio: aretha franklin: honey

els abrics fan hivern, com les flors fan estiu. el classicisme del negre i un coll alçat per emmarcar. una carta de presentació per saludar persones, que et miren les ulleres enlloc dels ulls. quilòmetres en carreteres que desfilen al sud. per brindar homenatge a les arrels al voltant de taules de fusta i estovalles de paper. escurant el regust dels dies lliures. vestir el vespre amb concerts de cantautors que imprimeixen tristesa en melodies d'anada i tornada. la veu d'un fumador de misticisme quotidià amb l'escenari fent d'estora. i tot es fa una mica estrany encara. tot prenent el to correcte a les sensacions esperant que el sèpia tinti algunes fotografies. la motown repica en compassos de quatre, però ja fa estona que és conscient de la lluna plena. i algú parla de dites populars que mencionen pells de lleó i interiors de xai. per contestar que totes sou iguals. però amb certa recança de digestió lenta. vint-i-nou pàgines de murakami. amb homes als qui roben l'ombra per poder entrar a la fi del món. mentrestant farciré els llençols amb el meu cos i el pòsit de tot aquest gris clar de finals de setmana.

àudio: alfombra: caradura