Pesnava en les coses de sempre. Aquelles que troben un espai més o menys cómode, tranquil, al meu cap. Aspectes de dubtosa aplicació, potser metafísics, segurament poc palpables. El sol avui ja és una mica més pàlid. La brisa més freda comença a fer els seus efectes. Anit rialles hertzianes escoltant ràdio. Ni sent 10 persones les que t'escolten, no amago el somriure al sentir el meu nom. És part de la dieta d'engreix de l'ego. Segueix allà. Penso en somriures futurs i detalls presents. M'adono que els meus dies es farceixen de petits detalls que em revitalitzen, gran històries imaginàries que em dibuixen un somriure dels que et surten quan mires amb els ulls cap amunt i vivències futurament efímeres que m'endolceixen. Avui no és una excepció...
Petits detalls que em revitalitzen, avui:
- Notar que el sol t'acaricia un braç, sigilosament, quan es cola per alguna finestra.
- poder cordar-te el jersei fins dalt de tot a causa del fred amable matinal.
- reconèixer mirades XL dins els vagons del metro.
- fruir de "La guerra con los esquimales" de Ciudadano mentre et comença a visitar un lleuger son de mitja tarda.
Grans històries imaginàres que em dibuixen un somriure, avui:
- Tracy Chapman que em canta, només a mi, Baby can I hold you
- un seient propi en un gran estadi per a una nit com la d'avui.
- joves editores que em demanen consell sobre línies editorials venideres.
- posar-me una americana a quadres verds i marrons sobre un escenari per fer versions de The Sunday Drivers i Los Sencillos.
Vivències futurament efímeres que m'endolsceixen, avui:
- despertar hooligans veient el nostre mésqueunclub amb algun cunyat "so attitute".
- sortir de la feina, amb cigarreta penjant dels llavis, divisant un dia de festa.
- mariscades familiars per celebrar celebracions futures.
- xerrades polítiques amb amics pseudo-patriòtics.

Àudio: Gregory Isaacs: Puff The Magic Dragon

(Barnat...gran artista, millor persona)

Diuen que, per fi, les bufandes estan a punt de girar la cantonada. El fred, la tardor i el proper hivern ja són pròxims. Tot plegat una mica més ajustat a com hauríen de ser les coses. Palpo una certa necessitat de que arribi aquest fred. Per normalitzar les coses i aclimatar les sensacions. Llums de nadal lluents, jaquetes de colors foscament intensos, mitjons gruixuts, esgarrifants i matinals sortides del llit, agraits rajos d'aigüa calenta i necessitat de més vacances. Tot això aviat deixarà de ser anyorat. I tornarem a trobar a faltar la calidesa estival i tots les seves coses. Som així. Segurament defecte de fabricació. I per avui toca encetar la setmana. Que ja és una feina prou feixuga per si mateixa. Demà espero trobar companyia per veure el nostre mésqueunclub. Dimecres festa i de paperets amb tres lletres dins d'urnes més buides que altres vegades. Així s'encara aquesta setmana un xic diferent. I n'he acabat una altra de forma poc pomposa, però digne. He aprofitat per fer una mica d'aquella feina acumulada. Menys de la prevista, com gairebé sempre. El report comença a prendre una lleu forma. Primeres gravacions, primers plànols, "barridos" i enèsimes rialles fruit de l'activitat grupal. Saludo velles conegudes que fan vida lluny d'aquí. Alguna enganxada telefònica em fa sentir extranyament malament. Em va envair una sensació extranya i oblidada de malestar. Molt poc de dissabte al vespre. L'acritut d'una discussió es fa immediatament palesa. Per això no em deuen agradar. Tanmateix les coses sembla que s'arreglen. Tanmateix sembla que ho fan com sempre. Tanmateix tirant sorra sobre els forats. Tanmateix passant per sobre dels problemes. Acabo d'intentar ressoldre un problema dient "tanmateix". Sembla clar que no me n'he sortit tal com diu algun vocalista mallorquí. Bé, segueixo la feina. Gran lloc per escriure. Sembla poc probable. Potser no ho és. Tanmateix, marxo...

Àudio: La Costa Brava: Las chicas guapas no cuidaran de ti

(MariaTurner)

La nit em va caure a sobre de forma aclaparadora i desitjada. Vaig prendre el son com a antídot. Necessitava col·locar un "standby". Deixar de veure com et parlen les persones. Deixar d'escoltar la gent venint cap a mi. Somio amb noies d'ulls verds i accent del nord. Amb llibres de viatge amb anotacions i dibuixos als marges. Amb gent que es converteix en persona. Retrobar confiances desaccelerades i en conèixer el nom de noies "assoleiades". Però ja desperto amb prespectiva de divendres. Acompanyat d'una sensació de descans que no recordava. Unes poques hores de feina i assaltaré les hores de temps lliure. Últimament vesteixo amb sensacions més autèntiques. Més vistoses. Sento i presento complicitats, somriures i pàgines en blanc. Fruint d'un ego potser massa engreixat però sense ser exageradament visible. Segeuix buscant les coses en la seva justa mesura. Ni massa ni poca. Tot plegat tinc ganes de pensar dualment. Noies que pregunten sobre l'estilístic de les meves vambes. I sorgeixen respostes divertides però no tòpiques. Intel·ligents però no desmesurades. Sortiré de la feina reconeixent les dones que mirin als peus. Afinaré respostes a possibles preguntes. Compraré dinar vegetarià per menjar sota aquest sol incrèdul d'octubre. Llegint a Capote i pensant en noies que miren cap a terra...

Àudio: Camera Obscura: Books written from girls

Apurant la setmana laboral. Ansiant cap de setmana i hores lliures. Per anar concerts, grabar reportatges i gaudir de somriures. Últimament tinc poques ganes d'escriure. Suposo que és una qüestió més formal que no pas de fons. Exerceixo de petit consumidor per evadir-me. Frueixo de la presència de les coses noves. De la seva predisposició lineal i ordenada a les prestatgeries. Samarreta amb missatge. Discos i més discos. Trobo un que feia temps que buscava. És el problema que té que t'agradin grups suecs de pop-rock gens coneguts aquí. Fora de determinats cercles, és clar. Trobo una ganga d'indie espanyol a 5€. També compro l'últim cd de Ciudadano. L'he comprat sense haver-ne sentit mai una cançó. Però em refio del gust, sobradament mostrat, d'algun punk-rocker enamorat provinent de LAV. I l'he fruit estirat al llit a les fosques. Immens. Gràcies. També m'he deixat seduir per un croissant farcit de xocolata blanca que brillava en un aparador al carrer Elisabets. I he somrigut amb la dependenta, quan enjugassadament m'ha dit que ella sempre aconsegeuix el que es proposa enmig d'una divertida conversa efímera. He recollit el somriure i el croissant i he marxat. Gaudeixo també de petites grans maravelles. Encetar el pot nou de colònia. Endinsar-me en un llibre de Truman Capote. Imaginant la vida als 50's en la jet de NY. Algun dia he d'anar-hi. Com a tants altres llocs. Com a altres tantes situacions. Com tantes altres coses...

Àudio: Ciudadano: La guerra con los esquimales

Una extranya sensació m'invaeix aquest dilluns. Té un cert regust a melancolia, però el seu cos esdevé quelcom més semblant al sopor rutinari. Puc arribar a dir que aquest punt melangiós em senta fins i tot bé. No te res a veure amb la tristesa, en aquest cas. És aquella sensació tant de dilluns. Enyorar coses, estones i persones. Reviure espais sonors, olors i amors. Imagino els records en blanc i negre. Palpo encara certa incertesa esperant que respongui la noia d'ulls prominents que enyorava cançons de pop francès. Encara que ella no era una "h" per construïr "història" i si era el pom d'una porta que s'obra i regala aquella brisa lleugera. Però exageradament tonificant. Avui gaudeixo d'aquesta certa melancolia. Penso que, com moltes altres coses és certament recomanable en petites dosis. Però també en moltes altres coses no sabem entrendre el gaudi en la seva justa mesura. Intentaré evitar qualsevol altre sobredosi inadeqüada. Sento la necessitat d'aire humit topant-se amb la meva cara. I que passi sense demanar disculpes, però amb elegància. Caminar pausadament, veure't lleugerament atractiu als aparadors i pendre cafè amb companyies imaginàries a terrasses desconegudes. És un dia d'aquells de cafès aromàtics i cendrers que vessen. Cançons de Police que tararejes a la feina. Mentre els llavis se't ressequen, trobant a faltar llengües aliènes. Contactes gairebé espontanis. Alès vigoritzants...Dies de melangia sana. De més reviure que no pas viure. Encara faig masses mirades dissimuladament intencionades al mòbil. Sembla que aquí sí que hi ha cobertura...

Àudio: The Police: Message in a bottle

(Josegallardo)

La setmana ja treu el nas per la porta. Un somriure se'm dibuixa al recordar les coses d'aquest cap de setmana. Tot el que ha fet que les hores passessin inadvertides i prengues una lleugeresa temporal anyorada. Guardo nous records a carpetes imaginàries, esboçant rialles engolides per moments viscuts. Moment de:
- assaborir concerts monumentals del pop elegant de Mishima amb companyies eclèctiques.
- acompanyar a l'amic Pau a punxar en una festa universitària.
- gaudir del poder dels plats i que la gent et prengui per algú important.
- brindar amb dones d'ulls prominents que anhelen cançons pop franceses.
- gaudir de ressaca mentre el sol il·lumina les pàgines d'un llibre dins el treb.
- dinars familiars a pobles propers preparant cites importants.
- sopar extracalòric a la zona alta amb grata companyia.
- bromes noves i velles que s'acoplen.
- discussions lleugeres fins altes hores sobre guions de reportatge.
- saludar amics dels de sempre en festes d'aniversari mentre despunta l'alba.
- dormir fins al migdia sense adonar-te'n.
- saborejar la companyia malgrat les derrotes esportives dominicals.
- despedir "kaisers" reconeixent la seva grandesa.
- explicar-li, ja pesarosament, que pots dir que sents quelcom semblant a alegria...

Àudio: Mishima: Time on time

El despertar es fa una mica més feixuc que habitualment. No hi ha un motiu aparent. Però ja solen ser així aquestes coses. Com els funcionaments de coses que mai t'has preguntat perquè són així. Recordo anar a dormir tard després de veure la derrota del nostre mésqueunclub. De llegir una estona per intentar desconectar de la tensió acumulada. Crec que he sombrat amb patates i cambreres asiàtiques amb nom de flors blaves. Avui és un dia d'aquells per fer cosetes. Per parar a comprar l'esmorzar mentre encara no ha sortit el sol. Per dinar salmó al roquefort amb dos grans amics. Parlant del de sempre i planejant viatges. Un dia per passejar pel centre de BCN, acompanyat per l'anonimat de les ulleres de sol. Comprar bambes noves i remenar compactes. Per perdre't entre teenagers de diadema i calçat a conjunt, mirades indiscretes i golafres, extrangers escanyolits i embadalits, noies tímides que menjen melindors banyats, parcialment, de xocolata i varietat de "trendy people". Per tornar a casa submergit en pensaments de futur i dones de passat. Escoltant cançons de Thom Yorke mentres llegeixes les pintades del seient del bus. Un dia per cloure'l convidant a una amiga eclèctica a un concert de Mishima. Calçar-se americana, xapes i samarreta a ratlles.Acomodar-se entre les esferes melòdiques provinents de l'escenari. Evocant escenaris en blanc i negre amb bicicletes, cistells di vímet i noies que somriuen a càmera lenta. Potser un dia per recordar o per reciclar. Els records ja dicten, per si sols, sentència. Els deixo barallar-se per sortir al primer pla de les instantànies temporals. Jo no m'hi fico. Per cert, seré testimoni.

Àudio: Calexico: Ballad of Cable Hogue

La setmana avança. Lentament. De forma pausada. Com si abans de passar un dia, ho fes parmoniosament i mesurant tots els seus passos. Segurament aquesta és la millor manera de fer les coses. Voldira fer-les, gairebé sempre, així. Paraules poc mesurades han donat pas a malentesos. Suposant l'enuig de persones que estimo. Tot i les disculpes, temo deterioraments. Les intencions viatjàven cap al nord, i les reaccions han marxat cap al sud. L'ambigüitat de les paraules segueix sorprenent-me. L'agraida llibertat del receptor suposa no poder controlar tots els significats dels mots. I ja està bé que així sigui. Malgrat els esforços, sovint no aconsegueixo mesurar el sentit de les paraules o donar-les-hi aquell to pretés. Em dol profundament. Per les conseqüències, i per la meva escassa capacitat de fer-me entendre en aquell moment. Per la resta tot resta semblant aquí. El temps continua fent el canvi d'armari. Encara no ha acabat de decidir quina roba posar-se. Segueixo gaudint del pop esfèric, dels llibres de fotgrafia. De la narrativa japonesa i de samarretes noves per omplir forats sentimentals. També amb passejos efímers i converses enyorades. D'amics que retornen. Sempre ho fan. Tanmateix, em molesta aquesta sensació de tenir xerrades pendents. Conceptes que afloren en forma de sentiments però no es verbalitzen adequadament. Segueixo esperant moments més valents. Aquests dies m'han dolgut masses coses. Algunes persones abusen massa dels silencis. Potser jo els prenc com un vici. Algún dia haig de deixar de fumar. I de donar silencis com a resposta a situacions que m'incomoden. Malgrat no crec que em llegeixin, espero que els panellets em perdonin. No pretenia mossegar-los. Necessito unes bambes noves...

Àudio: Tracy Chapman: Speak the word

(Kelvar)

El fred sembla que es fa una mica més present aquí. Encara que el sol segueix lluint. Potser una mica més tímid. Sembla que es refreda un poc l'ambient. Les històries i les seves preguntes m'assalten el cap intermitentment. Les relacions amb les persones. Com son, com hauríen de ser o com m'agradaria que fòssin. Sento tristesa al veure com algun àngel vola una mica apartat. Ja no sento el típic distanciament cíclic fruit de les respectives activitats. Em sento fora d'un sofà de quatre. Tampoc voldria ser-hi. Però el que tinc clar és que no m'agrada com estan anant les coses. Temo un d'aquells allunyaments que no saps ben bé perquè s'han produït. I tampoc saps ben bé com retallar-lo. Dilluns en majúscules. Ple de pensaments i de mandra. Posant fi a un cap de setmana atípic. Format per boniques cançons al meu cotxe tot creuant BCN de nit, i per bones notícies. És la primera que la meva germana em diu que es casa. Espero que sigui l'última. Encara que ja ho sabia, i era còmplice, sempre fa més il·lusió que t'ho digui la persona que porta la mateixa sang que la teva. S'aproximen preparatius, nervis i llançament de diners a l'engranatge nupcial. Tot plegat em fa sentir una sensació extranya. Sento que els núvols somriuen. Algú els deu encomanar des d'allà dalt. Crec que ja sé qui és. Mentrestant, les meves coses segueixen conformant dies i les històries continuen prenent forma. La notícia nupcial la vaig rebre mentre treballava amb un company futurcomunicador. Estem preparant un reportatge. Parlem de sinopsi i dels pares de la Maria. La il·lusió es palpa i les rialles provoquen que no sembla que estiguis treballant. Ja les coses funcionen de diferent manera. Espero valentia per a noves decisions i noves novetats. M'entero de la separació se Sexy Sadie. Una de les millors bandes del pop-rock independent autòcton. Cuinat a ses illes. També arquejo les celles al veure lo nou de Dover. Els grenyuts s'han posat colònia i ara fan "glam rock". No sonen del tot malament. A sobre llegeixo que l'enigmàtic-somriure (QUim Monzó sic.) de la Mona Lisa provenia del fet d'estar embarassada. Jo tampoc m'ho acabo de creure. Segurament, encara se'n fot de nosaltres...

Àudio: Sexy Sadie: Stand behind you

El meu món

Ecuador de pont de quatre dies. Dissabte de passada. És extranya aquesta sensació d'enyorar la rutina. Per mantenir la ment ocupada i el cos actiu. Segueixo sense saber convinar les ganes de fer coses amb la capacitat per fer-les. Avui ha sortit el sol amb una mica més de força que ahir. Intentant allargaçar aquest estiuet que tant perdura. Però ja s'entreveuen les bufandes i els somriures gèlids sota els llums de nadal. Escolto cançons noves que m'emocionen. Desperten coses dins meu. Aquells sentiments rars, difícils de classificar. Emocions palpables a sota la pell. Amb ganes de sortir i barrejar-se amb el que t'envolta o el que està a punt d'arribar.Aquest feeling es barreja amb la teva imatge. Intentant conjugar la teva icona amb el que em batega. Encara no sé que és el que hi ha. Més per part teva que no pas meva. Només sento la necessitat d'acaronar-te els pòmuls. Gaudir del teu somriure ample. De dir-te totes les coses que em diu la teva mirada. La teva gama de mirades que em fascina. Aquells ulls que em parlen, dibuixant conceptes visibles i invisibles. Tanmateix, palpo molt present el silenci que ens acompanya. De coses per dir o explicades tard. Potser massa tard. Els dies passen i les històries pendents s'acumulen. Els fets s'acumulen a les golfes i només ens queden paraules, verbalitzades o no, però només paraules...

Àudio: Facto Delafé y Las Flores Azules: Solo palabras.

Bombolles de whisky i de nit se'm colen pels llençols només llevar-me. No és el millor dia per llevar-te relativament aviat, per anar a dinar a La esquinica (grande Fuzz/Facto Delafé y Las Flores Azules). L'olor a fregit, els inumerables plats sobre la taula, l'actitud llatina dels cambrers i la velocitat del menjar no són el millor antídot per la ressaca. Necessito fer-la baixar amb tranquilitat. Però avui no he tingut temps. Ho hauré de fer demà. Rialles de sobretaula i cafè cassolà parlant del de sempre. Però avui amb un esperit més salvatge, més barroer. L'estòmag regirat m'evoca escenes de la nit anterior. Aquest cop va ser millor el propi moment que la sala d'espera. Els mals presagis van marxar després de la pluja. Infinitat de noies "popis" i "pijas" deambulant davant els nostres pòmuls eixamplats. Personatges pintorescos ens fan riure com feia temps. Llàstima que faltin alguns dels importants. I més avui. L'auto-barra-lliure provoca cares desencaixades amb una velocitat massa precipitada. Però també fa que les converses flueixin i que els somriures es desinhibeixin. Converses amb coneguts, amics, amigues i antigues. Tinc una extranya sensació al parlar amb ella. Per mi ella no és com les demés. M'ha agradat tornar-la a veure. Més presentacions i recordatoris de com és el teu nom. Em sembla que quan més diners té la teva família més et costa recordar el nom de les persones que no t'interessen. El de sempre. Una nit com les de sempre. Com cada 12-O. I esperarem que arribi el següent. Per seguir fent les mateixes coses però d'una altra manera. Amb el mateix esperit i, segurament, amb els mateixos resultats. Potser sense males interpretacions. Potser en noves posicions. Mentrestant aquí segueix plovent. A l'aire continua regnant aquesta olor d'humitat tant desintoxicant. Torno a sortir. Aquesta nit vaig a veure un company monologuista. Segur que no decep. Tanmateix no sé on portarà la nit. A veure fins on arribem. A veure...com sempre...

Àudio: La Buena Vida: Buenas cosas mal dispuestas

dimendres

extrany aquest dimecres amb aroma de divendres. avui l'ecuador és final. es divisen dies de festa. per intentar posar una mica d'ordre a tot el que m'envolta. endreçar l'habitacle vital. acabar comentaris per la facultat i endreçar històries. intentar agafar el ritme dels dies i dels aconteixements que se'n deriven. m'invaeix aquella sensació de tenir jornades per endavant i no saber ben bé com omplir-les. segurament, les coses que acabi fent seràn menys, o diferents, de les que tenia pensades. potser engreixo massa els objectius. no sóc un home de propòsits ferms. almenys a curt termini. normalment, les previsions són més optimistes que els balanços. així que compraré quatre racions d'incertesa per no crear falçes expectatives. deixaré que les coses flueixin. que els fets vagin degotejant segons el vent que bufa. potser pateixo dies de melancolia, recordant persones i moments passats, però de present. recluit intentant fent de quelcom semblant a escriptor, veient films d'actrius ja desaparegudes o contemplant la tarda escoltant l'oncle Frank. però potser un altre dia em desperto escoltant Lilly Allen, lluïnt "smile" sense complexes. i baixo a esmorzar al bar mentre saludo a alguna veïna de melucs prominents i serrell recte. fins i tot animant-me a rentar el cotxe...bé, tampoc crec que calgui ser tant optimista. de moment, aquesta nit celebrem l'aniversari de la noia que tenia més lavabos que membre a la seva família. com cada any gaudirem de generositat, d'alt-standing, i de copes de whisky. serem conscients, un cop més, que les diferències de classe sí que existeixen. i que els prejudicis doncs són això, previs a les sentències. vells amics, eterns coneguts, nenes amb un melic enorme, tios amb samarretes d'AXN que els queden bé i gallecs grandil·loqüents. per una nit serem jet. per dues potser ja no...

Àudio: Happy Mondays: Step On

De gran vull ser "coolhunter"

Mentre, estirat al llit, anit escoltava "Abbey Road" dels Beatles, llegia un suplement dominical que parlava dels "coolhunters". Traduïs com a caçadors de tendències, encara que literalment serien caçadors de "guais". Coses de les traduccions anglosaxones, provenen d'un lloc anomenat "patilla". Mentrestant, entre algun badall i tararejant "COme together" em deixava fascinar pel que llegia. Ho he decidit. De gran vull ser "coolhunter". Ja no vull ser futbolista o jugador professional de pòker. Quan no pots explicar ben bé en que consisteix la teva feina, bon senyal. Crec que aquesta feina entra, llançada, en el "top five" de les feines que voldria fer i que no faré mai. Feines com ser avauluador de la guia Michelin, delegat d'equip del nostre mésqueunclub (per quan un homenatge a Carles Naval?), redactor sobre una revista de tendències i música indie, parlamentari o fer de Mikimoto a "Afers exteriors". Són aquells tipus de feina abundants en croissanets, números de mòbil a l'agenda, bitllets d'avió, tickets restaurants, i escassos en hores de feina, estones interminables de picatge davant el pc i absència d'activitat cerebral. Afortunats els qui es dediquen a captar tot el que és succeptible de ser tendenciós. De moure't pel carrer, exposicions i locals underground a BCN, London, París o Manchester. Vestint samarreta amb corbata dibuixada sobre camisa pistatxo. Amb unes ulleres de pasta de tres dits i unes de sol de 4. Portejant portàtils i Apple i I-pod's blancs a conjunt. Però de moment, seguirem en feines rutinàries i mal pagades. Fent de "coolhunters" amateurs quan sortim a fer el cafè. Avui, per si de cas he practicat. En una terrasseta del carrer del Carme. Amb el meu tallat amb gel observant la samarra que m'acabava de comprar. Sota les ulleres de sol mirava les "teenagers" nòrdiques, els tios cuidadosament descuidats, les joves actrius televisives que reconeixia i tantes altres coses. Encara no havia descobert cap nova tendència. Però s'ha fet l'hora de tornar a la feina. I tot ha seguit girant al meu voltant...

Àudio: Le Sport: It's Not The End of The World

Sempre ho dic, els dilluns són com una clatellada. El llibertinatge del traspàs setmanal queda obsolet des del moment que un so elèctric i repetitiu et desvetlla. Despertes de forma més física que psíquica. Els primers rajos d'aigua tèbia mullen records del cap de setmana. De tot el que has pogut i de tot el que no. Sort que aquesta és una setmana atípica. De tres dies laborals. Perquè dijous és festa. Crec que per algún país que celebra el seu dia. No ho sé...Bé, no deu ser pas el meu. Tanmateix, la cotidianitat de tant en tant ens regala una versió més amable. Els més o menys esporàdics petits detalls de sempre. "Hay chica nueva en la oficina". Ja l'he mig vist per la finestra al arribar. Aiiii...L'únic que li falta són les ales. Mostra aquella feblesa tant bella a vegades. I després un aroma que embriaga. Un company de feina ha rigut quan li he dit lo del olor embrigant, però és un detall. D'aquells que per mi no són insignificants. Potser suposa complicar-se. Potser és més divertit així. Em temo que serà succeptible d'albornoç. Sembla sortida d'una portada de Belle & Sebastian. Per cert, avui llegeixo al fotolog de Miqui Puig, que ha vist el seu LP en solitari per 4'75€. Que ens estem tornant bojos? Una cosa és racionalitzar el preu dels cd's i del consum de cultura en general, i l'altre és vendre art a preu de menú de BigMac. Lamentable...

Àudio: Belle & Sebastian: If she wants me.

Retorna el diumenge. La tardor ja s'endinsa més clarament en el calendari. Ja necessites la jaqueta a la bossa per les sortides nocturnes. Ahir, dissabte de barceloneig i de recorregut dels seus barris cèntrics. D'aquesta BCN que m'encanta, que em fascina. De cambreres argentines amb ulls blaus que et serveixen "cortado con gelo" en placetes del Born. De buscapés de canyella al Xocoa. De passejos bípedes pel costat de Fitó. De visita a associacions de jovent que treballa i construeix. De totes aquelles coses que donen aquest encant al centre de la city. Però sempre agrada retornar al teu barri. A l'extrarradi, gairebé. A conèixer tots els carrers i els llocs on deixar el cotxe. Saludar persones conegudes i cambreres exòtiques que et somriuen. Per sopar a cases d'amics amb aquell aire familiar que tant m'agrada. Menjar pseudo-sa. Amanida amb poma i vinagre de Modena. Sobretaula amb confiances i crema de iogurt de maduixa. Tanmateix, a les nits el barri s'acostuma a fer petit quan busques un horitzó més ampli. I tornes a les zones que es mouen. Fent viatges en moto en parella. Amb bromes de semàfor i cascos apretats. Reprens aquests ambients de bars amb nom cool. Sofàs antic que destrossen l'esquena, pin-ups a la paret i cambreres que et diuen que estan cansades. Acompanyats pels de sempre i les de gairebé sempre. Les nenes poperes d'anhel històric i confiança adquirida. Am copes escasses i entrades a discoteques amb balconades. Presentacions entre amics i amics de coneguts i finlandeses que han sopat speed. Rialles amb lo de sempre i balls poc conjugats. La nit ja cau i tornes cap a casa amb un amic amb fusta de periodista. Amb el qual, potser sense adonar-te, vas seguint camins acadèmics paral·lels, i amb desitjos vitals futurs pròxims. Esmorzar recolzat en murs de baix-standing i converses de futurabilitat. Ja tot acaba i el llit t'espera amb ganes. Ja saps el que hi ha. I el que no hi haurà...

Àudio: La habitación Roja: Scandinavia

Good Morning, Vietnam

Feia temps que no rebía un missatge a les set del matí. Si no són males notícies solen ser d'aquells que er dibuixen un somriure i que són fruit de les rastolines de la nit. Era un amic. Crec que ja n'hi puc dir. Més pel que intueixo que pel que m'ha donat temps de viure. Em diu que ha estat una gran nit, però que és una llàstima que jo no l'hagi pogut acabar sencera. Tanmateix he dormit tres hores. No he tingut temps ni de dirigir l'alcohol. El dia es preveu llarg. D'aquells que sembla que les hores s'engolen. De núvol de whisky a la dutxa i cançons pop de La Habitación Roja i Call & Response al mp3 per digerir-ho tot, mentre intentes recrear alguna ganyota digne mirant-te als vidres enfosquits del vagó. Les parpelles dels ulls pesen com mai i les bosses dels ulls sembla que portin bombolles d'oxígen. Malgrat la precarietat física, els flaixos del dia anterior esbocen alguna cosa semblant a un somriure. A primera hora del matí vaig trobar sobre la meva taula el paquet amb les samarretes musicals que havia encarregat. El dia laboral passa una mica més àgil que de costum, i em puc permetre una migdiada de mitja tarda. Com les enyoro. També em compro una bossa nova, Eastpack, per poder carregar les noves il·lusions que m'assalten. Nit de sopar i descobriments. Comparteixo taula per primer cop amb tots els presents. Coneixe'ls és divertit. Sovint t'emportes agradables sorpreses. Preparo maons i bàstides per construïr noves històries. Lo de sempre...Digitalitzo noves sintonies. M'aqgrada aquesta sensació refrescant d'anar penjant nous quadres. Està començant a crèixer pols en algunes parts, i aquests nous aromes em revitalitzen. Penso en com canvien les coses i en com t'agradaria que actuéssin les persones. Lo de sempre...Però avui vull gaudir d'aquesta lleugera sensació d'optimisme, malgrat le spoques hores dormides i la llunyania temporal de les pròximes. Així que avui, mantejat pel migdia d'octubre aniré cap a la facultat de cinèfils i ressacosos futurs comunicadors, mentre escolto Love of LEsbian, trajinant bossa nova i diari amb suplement eclèctic sota el braç. Miraré algun vídeo de Faemino y Cansado (frostins?) i si la son no em venç, potser vaig a alguna inaguració aquesta nit. Si em veuen, no em recordin que faig cara de son. El que conta són les ganes i l'esperit. L'important és participar...o almenys això diuen...

Àudio: Camera Obscura: Lloyd, I'm ready to be heartbroken.

Coses que fas amb un amic i que no faries amb un desconegut:
- donar-te un peró als morros (inclosa llepadeta inesperada i segurament innecessària) en plena catàrsi etíl·lica.
- explicar, amb més pèls que senyals, les teves experiències sexuals.
- dir-te "t'estimo" quan el nostre mésqueunclub guanya una Copa d'Europa.
- confessar que aquella noia amb ulleres de pasta et fa sentir extranyament vulnerable.
- anar al cine a veure pel·licules que et poden fer plorar.
- fer viatges "long play" en cotxe, per carreteres secundàries.
- fer bromes estúpides i nocturnes a les "sweet teenagers".
- ballar de forma exageradament amanarada amb alguna cançó de Depeche Mode.
- regalimar llàgrimes sinceres sobre la seva espatlla.
- passar-te la nit sencera vetllant en un hospital.
- deixar-li una samarreta popera fa temps i que encara no te l'hagi tornat.
- banyar-te en calçotets en alguna font pública.
- riure de canes, panxes, entrades i estatures.
- pixar en parella en una mateixa tassa.
- parlar sobre històries construides i/o en procés de construcció, tot degustant un "sundae" de caramel dins del cotxe.
- fer balls acuàtics en alguna piscina coneguda de la zona alta.
- compartir efectes, afectes, habitacles i carreteres.

Àudio: Postal Service: Such Great Heights

La tardor avança. Encara que amb altes temperatures. Un altre diumenge més. I un altre dissabte amb la retina. M'agrada tornar a sentir la sensació de joventut recuperada. De tornar a sortir cada setmana.Nit de sopar. Escàs en presències, però amb els que hi han de ser. Mosqueters. La nit avança amb copes desmesurades i fotografies en blanc i negre. La Paloma segueix on era. Tant majestuosa, tant glamourosament PrOPERA. No m'agrada no poder fumar a les discoteques. Potser haríen de posar més cartells. No creus, Dani? Aprofito per agraïrte que vinguéssis. Sé que no t'en mories de ganes. Però vam passar una nit com les d'abans. Parlant del de sempre i suspirant per les de sempre. Tornada caòtica, ja pel matí. Dinar-esmorzar sense sobretaula de diumenge. He quedat per anar al cine i he de fer encara moltes coses. Passo més de dues hores gairebé sense sentir-les. Observo la història recent d'un país que em pertany a mitjes i d'una gent que sento pròxima, encara que no els conegui. Feia temps que no plorava dins un cinema. L'estomag se m'ha encongit sense remei. Tenia ganes de cridar. Contra la injusticia, contra la irracionalitat, contra els adéus, contra el feixisme. Ells el van matar impunament, i avui en dia encara els morts clamen justicia. Les hores d'espera esperant l'hora de la fi, han trapuat la pantalla i les he sentit meves. He recordat hores d'hospital, agòniques, esperant un final anunciat. Una situació que no m'agradava, que no volia. Però inalterable. Terrible impotènica. La barreja de records i de sentiments pròxims a la frustació m'han fet sortir de la sala desorientat. L'única alegria ha estat saber que segueixo enamorat d'Ingrid Rubio. De la seva cara plena d'expressivitat. D'aquella àura seva que em desarma. Però tot ha acabat. com ja sabíem amb antelació. Com ja va acabar aquella vegada a l'hospital. La fi arriba i s'emporta el que voldries que es quedés. Sense contemplacions, sense heroicitats. Fredament. Al cap i a la fi és la seva feina. Deso una setmana més amb aquest regust extrany. Una sensació meva difícil. Amb ganes de seguir esborrant les reminiscències que encara queden aquí d'aquella época obscura. De fer callar els qui parlen de més. De fer-los muts per intentar ser un país madur. Més lògic i més amable. Espero que marxin aviat. Com ho han fet els nostres, els bons de la pel·licula. Però sense confondre la bondat amb la heroicitat. No crec que la saviesa ens faci més poderosos, però espero que si més conscients. Més capaços...

Àudio: The Unfinished Simpathy: This living kills