Sembla ser que aquest sol de desembre m'ha escalfat un poc el meu refredat, ahir, estat d'ànim. És un sol amb més cor que cap. És impetuós i brilla amb força, però amb el fred no sap donar-nos la calícula d'altres mesos. Ja queden poques hores d'aquest 2006 dolent amb força coses dolentes, moltes millorables i algunes importants bones notícies. Però seguim caminant. Mirant al voltant i cercant un 'lifestyle' fruible i propi. Lluny de grans rètols lluminosos que parlen de felicitat, realització i èxit. Conceptes dels que guardo un recel molt important i que considero part de la meva idiosincràsia particular. Tant meva. Lúltim dia de feina avui és especialment feixuc. Com a últim de cicle i avantsala de cita remarcable transcòrre més lent. Penso, doncs, en una feina de futur de la que algun dia pugui parlar amb un somriure emmarcant l'explicació de les meves experiències. I no una fisonomia facial de quan es parla de quelcom costós, requerit d'esforç, mostrant símptomes de desgana. Imagino una feina que conjugui escriure, audiovisual, música, creació, equip i un cert punt de 'bohemianisme'. Formar un concepte laboral que aglutini totes aquestes coses seria d'allò més gratificant. Penso en una nau industrial del Poble Nou. Reformada i convertida en la seu d'una productora audiovisual. On treballar en equip i escriure guions, articles i petites joies narratives fossin cotidianitats palpables. On la música amenitizi totes les dependències. Fer feines d'orfebre amb melodies adients per embolcallar cadascún dels treballs realitzats. Una cuina immensa amb cafè 'de cafetera' i galetes de vainilla farcida de 'labradores' que exposen els seus encants i el seu 'background' cultural. 'Boheanisme' imperant per donar un punt d'estridència i de llunyania de la corrent ovina. En definitiva abolir conceptes com mecanicitat, cadena, rutina, monotonia que s'ensorrin tant sols amb la paraula creació. Ja imagino el meu lloc de treball amb una taula negra, amb TFT de color blanc, un equip de música d'aquells on els compactes es veuen verticalement. Una estanteria presidida pel llom de LP's de St. Etienne, La Buena Vida, Belle&Sebastian, Teenage FanClub i Astonvilla. Eddings de color, una tassa dels Beatles de Matt Groening amb un cafè amb llet fumejant. Programes d'edició i fons de pantalla pop-art. Fulls en blanc en una cubeta per no oblidar que vaig aprendre a escriure sense teclat. Llibre amb tipografies diverses i tapes blanques poblant l'espai que em volteja. I la llum del dia entrant sense complexes per una gran finestra que desemboqui en imatges del meu estimat Manchester català. M'encanta fer plans de futur per posar a sobre d'incerteses. O simplement deixar volar l'imaginari captiu. Sempre ho he dit, és gratuït. Contrapruduent, ja no ho sé...

Àudio: The Rakes: Grand job

Aquest final de setmana ha arribat gairebé sense adonar-me’n. Els dies laborables han estat menys dels que formarien un pentàgon. Suposo que aquestes dates exòtiques a la normalitat fan que tot funciona d’una forma una mica diferent. Avui he hagut de quedar-me a treballar fins les set de la tarda. A part d’uns diners extres, la sortida retardada de la feina m’ha portat un mal de cap que encara arrossego. D’aquells, però, que es curen amb son. Tanmateix, simptomàtic de saturació mental. Moltes coses donen voltes pel meu cap aquests dies. Diferents intensitats i prioritats diverses que conformen una boirina que m’entumeix. La barreja amb els sentiments aflorats últimament i el cansament m’acompanyen. El mòbil segueix sense donar senyals de vida de qui voldria que les dones. No he rebut cap mena de resposta a un desig formulat en un dia especial. Aquella persona que cada any pensava en mi el dia de Nadal aquest cop no ho ha fet. O ho ha fet d’una altra manera. O si ho ha arribat a fer, no n’ha donat mostres. Les típiques preguntes de què ha pogut passar. Què s’ha fet malament. I com s’ha pogut arribar a aquesta situació, no pretesa i no volguda. Em sento com un estranger en un terreny sentimental que no és el seu. Ja no sé que pensar ni quina determinació prendre. Ni tan sols si els fets són propicis per a prendre determinacions. Estic cansat de moltes situacions que ja no sé si em paguen la pena. Sincerament no tinc la sensació d’haver fet les coses tant malament. He sembrat errors i equivocacions, però no m’han retornat didàcticament, ni de forma proporcional. Anhelo la nit perquè em reporti calma i serenor. Cançons càlides, de pop de dormitori, m’acompanyen amb la lluna i el cansament de testimonis. Espero que...sempre espero que...

Àudio: Ciudadano: Desde entonces

(La Raspa)

La tornada a la feina després del parèntesi nadalenc ha estat menys traumàtica del que pensava. L'apatia general, la poca feina sobre la taula i aquella sensació col·lectiva de que aquestes alçades de l'any ja està tot fet fan que tot prengui un altre caire. Més pròxim a la lentitut. Com el procés d'el·laboració del bon 'capucccino' italià. Per aquesta tarda planejo anar a La Central. He de comprar un llibre de micologia pel meu pare i un altre d'anàlisi de films de Jacques Aumont. M'encanta remanar llibres. Llegir els lloms, amb les seves tipografies específiques. Admirar les cobertes colortistes i obrir-los i ensumar aquell olor de nou que fan les pàgines setinades. Aquest és un d'aquells olors que es guarda des de l'infantesa, provinent dels llibre de text encetats cada setembre. En acabat aniré a comprar un nou iPOD. Una maravella tecnòlogica, de 4MB (no arribo a més) i embolcallada de verd festuc per portar la meva música. Aquella que m'acompanya en els martiritzants matins laborals. Mentre configuro ganyotes per sortir del son cançons de les meves ressonen a les oïdes. Pop, electro, pop-rock, northern soul, classic-rock, reggae, rap, electro-pop, techno, disco, funk....Cada dia alguna cosa més que una altre. I per puntejar la tarda faré un cafè en aquell bar on he passat tantes i tantes hores. 'SUPPORT YOUT LOCAL PUB'S'! Segona casa on he fet infinitat de tallats de mitja tarda. Parlen amb aquells amics que coneixes de petit. Que parles amb els seus pares quan els trobes pel carrer i et pregunten què fan els de casa teva. Quantes copes nocturnes, suplicant allargar el tancament, per anar a desaiguar la nit a una altra banda. I quants partits del nostre mésqueunclub. Cridant gols increïbles, saltant de forma sorprenentment estilística i amb els càntics de sempre sobre clubs que es porten al cor. Moments que difícilment crec que esborri de la retina. Dos en especial: aquell 0-3 d'ara farà poc més d'un any a casa dels que més mal els hi fà; i aquell 17 de maig d'enguany on tenia el cap als Champs Elysee i els peus sobre un taual farcida de cervesa, cridòria i joia blaugrana. Què bonic és ser 'sweet & tender hooligan', com deia en Morrisey, uns quants cops a l'any...

Àudio: Astonvilla: Un million de Lézards

Ja ha passat el nucli dur de les festes. Els dies més melangiosos, els àpats més farragosos i les sobretaules més inabastables han passat a ser record. Més o menys agredolç, però record. Queden en una posició més visible les bones estones en família, els somriures fruits de bromes tancades i el caliu de les llars on hem restat aquestes jornades. I com últimament ho fa el temps, ha passat gairebé sense donar-me'n compte. Pausiblement. Demà tornar a engegar la roda rutinària i posar cap a la feina altra vegada. Escurant aquest any de canvis, situacions i persones noves. I persones velles amb noves sinergies. Aviat tocarà fer balanç i aquestes coses pròpies de les engrunes dels cicles temporals. Aquest vespre em torna a portar apatia i poques ganes de fer coses. L'estòmag remogut, una mica de tv, endreçar quatre papers, preparar el dinar per demà, una mica de lectura i les punyents cançons del disc de La Costa Brava que vaig comprar fa poc. Poca cosa més per aquest dia festiu atípic. Tampoc tinc la sensació de demanar gaire cosa més. No estic còmode. Ni incòmode. Simplement accepto les circumstàncies, sense ganes de replantejar-les. Segueixo amb aquesta extranya sensació d'estar esperant alguna cosa sense ser massa conscient d'estar esperant res en concret de forma material. O no-material...Si arribés la prendré amb ganes. Sigui el que sigui. Però de moment tot segueix igual per la pre-perifèria de BCN...

Àudio: St. Etienne: Woodcabin

L'olor d'escudella provinent de la cuina, el petit arbre farcit de xocolatines i els repetituis i monòtons programes televisius mostren que és dia de Nadal. Avui l'emplaçament és diferent i persones noves envolten la taula en aquest dinar tant nostrat. Suposo que això és símptoma de que els temps van canviant. Com ho fan les persones. Quan erem petits no hi havia grans canvis a la vista i, cada any, tot succeïa com ho havia fet la vegada anterior. Però el temps passa, les entrades es fan més visibles i les experiències s'acumulen i divergeixen. Creant noves sinergies amb diferents estats d'ànim. Ahir la nit de Nadal, tot i diferent no va canviar gaire. Sopar familiar amb el caliu de les persones que més et coneixen. I la missa de les dotze. Cada any amb menys gent, més canes i més absències. Aquestes dates tant bucòliques m'omplen el cap de coses per escriure. Sentiments que creixen i s'acomoden en parts més o menys fosques. Encara espero rebre aquell missatge d'aquella persona especial. Com poden canviar tant les situacions en tant poc temps? Tanmateix avui toca familia. Dinar de tres plats, alcoholisme desmesurat que provoca somriures exagerats i molles de pa sobre la taula. Veuré marxar el dia encara assegut des de la taula. Et trbo a faltar. Com ahir. Com demà. Espero que aviat bufin altres vents...

Àudio: James Brown: It's a man's, man's, man's world

La pluja va tornar després de dies sense sentir-la. Ella, en aquest clima tant caòtic nostre, suposa com una neteja de tot. Els carrers, els cotxes, les ments i les persones. Aqueste plujes intermitents i ocasionals semblen tenir una funció netejadora increïble. Ahir acabàven els dies d'universitat fins al febrer i la feina em dona quatre dies per desconnectar. Ho necessito tant...La despedida de parèntesi a la feina es va concloure amb un piscolàvis de tota l'editorial per als treballadors. Al cor del Raval, al Carmelitas, local d'aquest nou 'fashionisme" barceloní. Cambreres d'envejable figura i mirada penetrant. Projecció d'un mar en calma presidint la sala. Multitut de canapés amb formes extranyes i gustos coneguts. El fons de la sala atapeit de 'labradores' d'editorial. Editores, caps, ett's, noies de premsa, de vendes especials, de drets d'autor. Infinitat de noies de cultura refinada, ulleres de pasta, vestits i faldilles de stock baix, somriures més o menys treballats i encants ideals per a aquesta mena de celebracions. Anhels diversos m'aglopen els pensaments. Sento alguna mirada penetrant. Segurament més provocada pel desconeixement que per un desig que demanaria recíproc. Marxo amb les primeres fugues, cansat dels discursos d'homes d'americana i corbata cares i de les converses vanals de got en mà i a peu de taula que aguanta plats amb restes de menjar. La tarda avança desitjant bones festes a persones recentment conegudes. Algunes ja notòriament estimades. Tanmateix no hi són totes. I la pluja m'acompanya cap a casa. Amb aquesta funció de neteja agafo un bus agraidament buit. Cançons de The Housemartins i pensaments nadalencs em porten cap a casa. Alguna pel3licula ja vista reiteradament em porta fins un son llarg i esperat. Gairebé ppuc donar una volta senzera al rellotge. És dissabte, ja. Regna aquest sol tímid tant bucòlic post-pluja. I encara em queden moltes coses per fer...tantes...

Àudio: Grupo de expertos solynieve: Una pila de cosas

(Cesc)

El fred ja intens, que comença a calar i a mitigar la sensibilitat. Les llums penjades a arreu en posicions de semi-rectitut. L'engalanament d'algunes llars i tants i tants comerços. Les paneres i els sopars típics que distreuen als assalariats de les seves misèries anuals. La forta intensitat amb que es viuen els records. L'excessiva necessitat de trobar aquell objecte especial per a aquella persona important. Tot això, present amb intensitat en els últims dies és senyal de Nadal, presentiment de festes. És en aquests dies quan apareixen amb més força records d'aquesta época quan la infància reganva els meus dies. Nadal significava felicitat plena per aquelles dates. Regals diversos inundaven el peu d'aquell avet immens que regnava al menjador. Dies abans havia engalanat aquell abre amb paciència. Cada any introduint alguna figura nova, cada any trencant alguna bola d'aquells color lluents. Cadascú tenia la seva tasca. La meva germana muntava el pessebre amb suma delicadesa. Deixant el seu lloc específic als pescadors i a la rentador, que esperàven, quiets, el naixament que anhelaven. Els reis, per contra, es situàven ben lluny per poder anar-se acostant mica en mica. Mentre, el pare posava, instal·lava i es barallava amb les llums de l'arbre. Crec que cap any van arribar a encendre's a la primera. I la mare engalanava tota la casa. Garnaldes, branques d'avet, pinyes, barrets de Santa Claus invaien tots els espais imaginables i inaguraven aquell ambient tant familiar mentre el fred seguia fent vigilia a fora. També recordo com la mare m'explicava que per ella aquelles dates eren sumament tristes. Jo no ho podia acabar d'entendre, i ella m'explicava que era aquella època on més pensava en els que no hi eren i en les desgràcies que havien poblat la seva vida. Enyorava a la se va mare. Havia mort quan la mare era molt jove però encara ara sentia la melangia del Nadal. I jo no l'entenia. Tampoc pensava que mai pogués arribar a entendre-la tant i tant bé. EL Nadal ja no són aquells dies de joia d'abans. No són tant dolços. El pes de la cadira buida, a la meva esquerra, durant els llarrgs àpats es fa massa feixuc per conjugar-lo amb l'alegria que de nens sentiem. Tot ara és diferent. Però, almenys, seguim gaudint dels que quedem. Més units i amb més necessitat de nosaltres. Cada any hi ha menys regals sota l'arbre, però cada cop s'aglopen més records. Et trobo a faltar, com sempre...però potser encara amb més intensitat...

Àudio: Frank Sinatra: White Christmas

Necessito vacances...
-per despertar-me de forma inconscient, natural. Poder gaudir d'estones relaxades sense mirar el rellotge entre l'abraçada poderosa dels llençols.
-compartir estones de família amb llicències pròpies i reduïdes per gaudir, de la millor manera que es pugui, dels dies que vindràn.
-passejar sota aquest fred intens sense un rumb massa clar, i topar-te amb l'escalfor d'un cafè poc poblat i cercar mirades golafres.
-llegir tranquilament, sense el sotracs del metro ni les mirades retorçades dels espontanis veïns. M'espera l'última novel·la de Murakami i una antologia de poesia catalana de luxe.
-escoltar plàcidament discos que encara no he pogut escoltar per tercera o quarta vegada, que es on comencen a aparèixer els matissos que tant m'agraden i em sorprenen. M'esperen TeenageFanclub, FelicidadBlanch, Los Sencillos, Gigolo Aunts, els Betales de sempre, Call & Response...
-pensar en les històries de sempre amb prespectives més àmplies. Recordar qui no seu al seu lloc per Nadal, trobar-te a faltar, pensar en xinxetes que esperen, en noves persones que em poblen la vida, relacions que no són com eren i enyores, amics que necessiten de suport i 'lifestyles' que vull per mi en un futur pròxim.
Espero poder tenir temps per totes aquestes coses, i altres...Esperades o no. Et trobo a faltar...de diverses maneres i en diferents intensitats...

Àudio: The Housemartins: Happy hour

Col·lecció de dones a les que regalaria un barnús del mateix color que el meu:

#4- Ingrid Rubio

Passejaria amb ella pel barri de la Ribera sota façanes lluminoses, amb un ram de girasols a les mans i discutint sobre pel·licules de directors novells i amb actors, en blanc i negre, que no paren de fumar en tota l'estona...

Àudio: Los Flechazos: La reina del muelle

Sempre he sentit dir a la saviesa popular que la son no és recupera. Ara puc confirmar-ho, de forma vehement, quan el retard acumulat supera els 4 dies. He dormit poc més de 20 hores en quatre dies. Això per mi és poquíssim. Ara, mentre llutio per no fer caure el cap cap a endevant o cap a un costat. Mentre m'espanto quan m'adono, subitament, que acabo de tancar els ulls i els obro atordit imagino el meu adorat llit, sota una gruixuda funda nòrdica estampada amb quadres grocs i verds i línies rojes. En ciom m'abraça i m'abraona en la placidesa del son i en la companyia cercada de la mandra. Però de moment no es preveu una jornada d'explotació de les possibilitats del meu llit. Aquest cap de setmana ha tingut moltes coses. Històries i estones ben compartides.No recordava en temps haver sortit 3 dies seguits. Cada moment amb una gent determinada i amb les seves especificitats. Vells amics i noves companyies ("gente que vendrá a mi boda o no....amigos y conocidos, pocos y escojidos....gente que cantará en mi funeral..."). Dissabte per la nit torno a gaudir del Razz com abans, però sembla que quelcom hagi canviat. Cada cop més gent i menys autèntics. Arribo a casa amb el sol com a testimoni, i exerceixo de malalt futbolístic aixecant-me quatre hores després per veure el nostre mésqueunclub. I encara perden. La cara de tonto que em queda després del partit és de manual. La tarda passa languidament dins de casa. La feina i les poques ganes em conviden a no sortir. L'arribada a la nit passa entre rentadores, robes esteses, més d'un emprenyament amb el PC i cançons de The Roots. Finalment, la nit m'ofereix poques coses més...Un reportatge sobre els 'fibers' emés a BTV, una mica de lectura de Primo Levi i alguna conversa de caire instantani que m'arranca algun somriure. Poques coses ha donat el meu diuemnge. Acostuma a passar. I aquest dilluns un home negre de metre i noranta aproximadament, al veure'm passar pel seu costat, al carrer, m'ha somrigut i m'ha dit: "Respect rasta!". Puc dir que ha arribat a emocionar-me. M'ha arrencat un somriure. Que enyorava del dia anterior. Però, sortosament, ja ho diu la dita..."cada dia no és diumenge"....Però, perquè "una flor no fa primavera"...?

Àudio:The Roots: Don't say nothin'

Tres hores de son són poques. Es miri com es miri. Necessito descans prolongat. Tinc ganes de perdre'm sota els llençols. Encara que sigui sol. Però es preveuen dies d'activitat, ja entrant a la recta final del que els cristians diuen advent. Tinc moltes coses a fer aquest cap de setmana...
- aquesta nit "sopar d'empresa" amb poques ganes i menys prespectives. Diuen que aquestes solen ser les millors nits. Avui ho dubto.
- dissabte sopar nadalenc a casa d'una bona amiga amb antics (que extrany sona) companys d'anyorada vida estudiant universitaria.
- tornar després de temps al Razz. Canòdrom per alguns i bon lloc pels meus moviments més histriònics que acurats entre companyies desitjades i conegudes.
- escriure el guió pel curt. Poder començar a donar forma a un bonic projecte.
- pensar en com canviar una mica aquesta forma de ser tan covarda. Per no teir més despedides convecionals i ser capaç de posar un toc atrevit a la meva racional façana.
- començar (només) a pensar en dates que fan mandra, regals, àpats desproporcionats i demostracions d'amor atípiques en altres epoques de l'any i gratuïtes.
- escoltar amb calma els LP de Felicidadblach i Los Sencillos de segonà mà que vaig comprar per 10€.
- veure espectacle i futbol en majúscules del nostre mésqueunclub guanyant l'únic trofeu que ens falta.
- trobar un forat per anar al cine a veure alguna d'aquelles pel·licules acumulades que tinc pendents. Em ve de gust anar sol al cinema. Potser ratllo de la llista de pendents "Dies d'agost" de Marc Recha.
- posar una mica d'ordre. A tot en general i a res particularment...
- trobar-te a faltar...

Àudio: Mishima: El record que no has cridat

A vegades em sorprén com un espai concret pot arribar a agobiar tant a una persona. Sobretot quan es tracta del teu habitacle laboral, avui més claustrofòbic que mai. La desesperació de veure que el volum de feina no disminueix. Les cotòrres que fan de companyes més espitades que mai. Donant el màxim de si a l'expressió "fer safreig". La calefacció, manipulada per més mans de les recomanables, repartint estones de fred i de sopor aleatòriament. L'hora de sortida ha estat més analgèsica que de costum. He pres el bus amb ganes d'escapar. Mentre baixava Les Rambles escoltava el pop flotant de Mirafiori (recentment descobert). Deixava entrar la calma al cervell embadalit amb la faldilla texana, les mitjes negres i les botes a mitja cama de la "blondie" del costat. He posat els peus al Born, més tranquil, amb ganes de trobar-me a soles amb una d'aquelles parts de la meva ciutat que tant i tant em fascinen. He agafat un prespectiva visual per mi sol, des del centre de la Plaça de les Olles. Qui pogués tenir un piset allà mateix. Per veure aquell trosset urbà des del menjador, pel reflex del teu portàtil, deixant passar el tímid sol de desembre, mentre sona St. Etienne. Aquests pensaments de regust a truita, m'han portat fins la botiga que buscava. He remenat i he fet broma amb el venedor "neo-fashion" amb accent del sud. He sortit per on havia entrat, amb aquell mig somriure del que porta a la bossa quelcom que li agrada i li ha costat un ronyó. He arribat a dubtar si estrenar la jaqueta en aquell mateix moment. Però, finalment, he decidit deixar aquest petit plaer per amanir una mica el trist matí treballador de demà. El passeig del Born se m'ha presentat davant entre noies de bicicleta plegable, bufanda interminable i dignes d'una portada de Camera Obscura. He parat en un bar on laguna vegada havia pres alguna copa nocturna. Reafirmava la meva condició d'únic client del local i tot esperant que s'escalfés la cafetera he començat a escriure. Vagues idees per un curt que espero que es materialitzi. Perquè em fa il·lusió, perquè crec en la bondat de la idea i en l'aptitut del meu company de projecte. Crec que ja tenim títol...He aconseguit filar una estrucura més o menys lluïble. Tot sota la mirada un xic incrèdula de la cambrera i de la "middle-age" que demanava un xupito de whisky. Ja marxant, després de tirar el cendrer i la imatge de tio interessant que més o menys havia aconseguit mostrar, he sortit sota la foscor gèlida. Sonava Albert Hammond Jr quan he entrat en una d'aquelles botigues que no sabries dir ben bé a què es dediquen. M'encanten. He tafanejat des de figuretes pop, cd's de François K fins a llibres de tipografies i cinema dels 70's. I així, amb el vespre abraçant els voltants del Mercat del Born he decidit tornar cap a casa. Molt més tranquil que tres hores enrera i pensant en si algun dia arribarà el temps de les cireres...

Àudio: Mirafiori: Cinco minutos

Col·lecció de dones a les que regalaria un barnús del mateix color que el meu:

#3: Lucia Jiménez

Li demanaria un somriure etern per veure al matí enmig de la roba escampada. Veuria pel·licules intel·ligibles al seu costat perquè em regales explicacions enteses emmarcades en la seva veu acaramelada. I escoltariem cançons de Los Piratas sota aqüeductes de maó en dies de pluja intensa...

Àudio: Los Piratas: El equilibrio imposible

(La Raspa)

Les creuetes vermelles sobre els numeros foscos del calendari avancen molt a poc a poc, com si volguéssin assegurar el terreny abans de fer un nou pas. El temps sembla més dens avui i aquí. Sembla que tingui ganes que passin els dies com si esperés alguna cosa. Però no hi ha esdeveniments exaltants apuntats en negreta en la meva agenda. No entenc aquestes ganes que passin els dies sense tenir cap data al cap que signifiqui alguna cosa. Aquesta és una d'aquelles cotradiccions tant meves. Tant definitòries. Tanmateix sento la necessitat de que el temps passi ràpid, encara que no esperi res. I a estones el sento lent, pesat. Com si passés majestuosament pel meu voltant i em comencés a donar voltes mirant-me, desafiant, isinuant les seves vagues intencions de passar de pressa. Necessito airejar una mica més les hores, que el temps passi una mica més lent. Potser ho faria...
- amb una feina creativa on pogués tenir el meu propi mug dels Simpson i o escriure fos la meva principal feina.
- si a la sortida de la feina alguna noia de somriure eclèctic i mirada lumínica m'eseprés per anar a passejar pel Raval i fer un cafè de vespre a l'IT.
- si certes persones tornèssin a ser tant a prop com ho eren abans i seguíssim compartint històries
- amb pisos de solter decorats amb quadres pop-art, estores colortistes i cuines de disseny amb barra americana.
- amb certes dones que compartiries habitacions enfosquides, melodies de Belle & Sebastian i exhalacios d'aire compartides.
- enmig de viatges més llargs i més llunyans a terres desconegudes coneixent experiències inabastables aquí.
- sentint cançons d'Architecture in Helsinki en festes calmades de conversa càlida, intercanvis de somriures i ulleres de pasta com a benvinguda.
- escoltant concerts de Camera Obscura i Teenage Fan Club en algun d'aquells estadies de gespa verda de Glasgow.

Totes aquestes coses les somio amb més o menys inetnsitat. De la mateixa manera que les diviso amb més o menys claretat. Sabent que les puc aconseguir amb més o menys facilitat. Segeuixo itentant. Amb les meves coses. Les meves rareses. Que deuen ser les que em fan ser com sóc i no ser un altre. No m'importa no desitjar una família i un bon cotxe. Tot arriba. I tot torna...

Àudio: Architecture in Helsinki: Do the Wirhlwind

Ha estat una sorpresa, més o menys agradable, trobar aquí el fred i les fulles al terra creant un clima més idoni pels fulls de calendari que ja han caigut. He deixat enrera un país que m'ha enamorat en moltes coses. En la basta gamma de verds que s'ajeuen sobre els prats. En la bondat i hospitalitat de la gent d'un país germà. També de Donosti, que diuen que "el peine del viento" de Chillida està allà per pentinar el vent que entra a la ciutat perquè ella és tant senyora...I aquesta imatge m'emporto. Llàstima de la pluja incessant i agotadora que martiritza i enfosqueix la brillantor dels seus paratjes. Han estat dies de bromes, rialles, descans i coneixença de llocs nous. Un pas més en la cerca de postals mereixedores de xinxetes de colors. Passats que formen un "frame" per ser penjat. Però ja han acabat els dies de festa i els horaris llibertins, i de nou rutina. Sense cap ganes de deixar-la passar, l'has de deixar seure al sofà que decora el menjador de la teva cotidianitat. Com aquells convidats que sabies havien de visitar-te però no en tens cap ganes. Ja queda poc per acabar l'any i espero el successor amb prespectives. És hora de fer balanços i aquestes coses i encara no ser quina nota posar. No sé si hi haurà superàvit o pèrdues. De tot una mica. Sensacions menys amargues encara m'invaeixen. Espero reesmplaçar-les aviat per dolces estones. Suposo que el meu extrany estat emocional d'avui es deu a la fi dels dies de descans. Al fet de tornar a una realitat que no acaba de ser del tot com voldria. Em neguiteja aquesta sensació de no saber si sempre hi haurà alguna cosa que no estigui lloc. Si viuré moments on tots els mobles del meu habitacle vital jugaràn el seu espai amb harmònia i conformaran un tot quadrat i racional. No ho sé. Sempre hi ha dubtes. Segurament em falti aquell quadre que fa temps que busco i que no sé com és exactament. El problema rau en què sé exactament com vull que sigui. Inento trobar la dosi exacte de la convinació entre buscar i esperar. Segueixo aquí...i així...

Àudio: The Housemartins: The flag day

Que bonic és aquest neguit del dia abans d'encetar un viatge. El meu lifestyle de moment no permet que els viatges siguin quelcom rutinari que no em provoqui cert nerviosisme. Pels moments que vindràn. Pels somriures, les fotografies, les postals, els àpats llibertins, els horaris desquadrats, els kilòmetres recorreguts, les pistes del cd destellant cançons de Postal Service o La Buena Vida i totes aquelles coses que fan que els viatges es recordin. Especialment la companyia. Les persones que són sinònim de vaitge i de piles i piles d'anecdotes per explicar a la tornada. Marxo cap al nord. A l'estimat Donosti, terra amb un so propi i una indosincràcia que em fascina. tanco uns quants dies la paradeta. A la tornada us explico. Edurnes i Arantzas m'esperen...No les vull fer esperar. Esepero que demà els nostremésqueunclub ens doni una alegria. I que no sigui l'última d'aquests dies...

Àudio: La Buena Vida: Que nos va a pasar

Per fi he pogut dormir més de nou hores. Necessitava un descans prolongat per deixar moltes coses, més físiques que no pas psíquiques, sota els llençols i dibuixar un nou somriure, potser una mica tímid, davant del mirall incrèdul. Avui les coses semblen despertar-se una mica més reposades. Malgrat els núvols que poblen el cel proper a la platja. És un dissabte, aviat pel matí i es presenten coses per fer. M'agrada tenir hores per endavant i no tenir-les totalment establertes, deixant pas a possibles petites sorpreses que endolcin l'ambient una mica massa pop últimament. Paraules que van enfonsar-se en capes internes malmetent certes coses, han estat reemplaçades per altres paraules capaces de reestablir-me. M'han ensenyat que les ferides no es curen amb paraules sinó amb fets. Reconec que potser és una mica tard per aprendre aquestses lliçons potser massa bàsiques. Però han arribat ara. Desitjo desfer una mica aquest romanticisme de parlar per solucionar problemes. Els fets, no sé si malauradament, acaben tenint més presència. Així que camino una mica més àgil avui pensant en les coses que he de fer. Com restablir situacions desgastades. Queda camí per endavant i, sobretot, ganes de recorre'l. Ansio utilitzar totes les xinxetes de colors que fa temps que guardo. Per penjar postals i instantànies de moments en suros imaginaris. Postals de vivències i històries on discernir somriures, ulleres de pasta i cançons pop. Postals que es puguin ambientar amb cançons de Mishima quan calgui. Amb Teenage Fan Club quan es permeti. Amb St. Etienne quan es pugui. Diferents melodies per a diferents estats d'ànim. Però el que queda són les ganes de produir postals, de crear-les, i després poder penjar-les per reviure-les i ser capaç d'engalanar-les amb la música adeqüada en cada moment. Avui poso la càmara, les ganes i discos d'electro-pop a la meva bossa.

Àudio: Belle & Sebastian: The boy with the Arab Strap.

Sembla que el fred avui ja camia una mica més decidit per aquí. El centre de la city, però, segueix oferint una temperatura més amable que a l'extrarradi. Suposo que són coses de la versió exagerada de contaminació i aglomeració general que pateix aquesta zona. Els meus pensaments també han agafat una temperatura més freda i és una cosa que agraeixo. He pogut dotar-me d'ua mica de pragmatisme i de prespectiva per intentar conjugar tota la informació i totes les sensacions adquirides ahir gairebé per sorpresa. Sensacions que es van transformar en fets més o menys tangibles. Per aquest casos el millor deu ser pedre el temps com a digesitu i deixar assentar les coses. El temps posa totes les coses al seu lloc. Deixar-li fer la feina sense deixar de vigilar-lo. Esperar que tot vagi caient pel seu propi pes, com una ploma dirigint-se de forma armoniosa i elegat cap al sòl. Després d'una dança tranquil·la s'hi dipostia amb parsimònia. Així és com m'agradaria que s'assentessin algunes coses massa revoltades ara.Però per fi és divendres, com deia un "slogan" molt gastat fa uns anyets. Encaro el cap de setmana amb ganes, però ja poso els dos ullets en l'altra setmana. Festa de cinc dies que ja mostra ua cuixa prominent, embolcallada amb un lliga-cames, per la porta entreoberta. Mostrant-se predisposada i animant-me per quan arribi. Tinc moltes ganes d'aquest viatge al nord. Per conèixer, per fi, una terra que he admirat sempre des de fora. Espero descobrir espais, persones i paisatges de nous i donar dimensions renovades a algunes coses deteriorades. Potser una mica de cinema per aquesta nit. Tic ganes d'una mica d'intel·lectualitat de saló, aquella que sembla quedar tant bé. Segueixo preguntant-me sobre perquè canvien les persones. Perquè algunes coses es couen sense que tu no passis per la cuina. Tinc sed de respostes. Potser per digerir masses pregutes...

Àudio: Miqui Puig i Glissando*: 93

Segueixo amb la tendència de sentiments a flor de pell. Noto com em vessen des de dins. Conformants cascades inaturables i de difícil predicció. Sento aquella amarga sensació que les coses em superen. Arribar a un punt on ja no veus un retorn massa clar. De no saber quines coses dir. De no saber com dir les que pots expressar. Discutir o expressar punts de vista diferents amb persones altament importants em suposa una amargor complexa de descriure. No sembla un punt d'inflexió més d'una relació d'anys. Sembla que les coses han canviat. I no sé ben bé com ho han fet. Desconec haver prés camins que m'hagin portat fins a aquí. Tots hem fet coses malament. Les paraules repiquen en interlocutors més allunyats del que deurien d'estar. Per contrapartida, alguns mots prenen formes puntiagudes i penetren pantalles massa febles avui. I entren i s'instal·len a dins. Ressonant constantment i repicant contra tot allò que troben. Això provoca distorsions i variacions de prisma d'aspectes que semblaven assentats fins al moment. Tot tremola avui. Tot plegat segueix una mica inestable. Surant de forma dubitativa. Com un vaixell de paper en aigües massa remogudes. Avui hi ha melancolia o certa tristesa. Però sense estridències ni melodràmes. Aflicció per estats personals no desitjats. Espero que les notes de Miles Davis que ressonen mentre escric m'asserenin una mica. Després, alguna sèrie catalana de ficció d'alta qualitat amb grans actors espero que m'arrenqui alguna ganyota diferent. I una mica de lectura del llibre de Capote que he començat avui per rubricar una jornada massa grisa i per evocar temps passats millors en certes coses...Suposo que com el bon cuiner, tot rau en saber tenir bona vista amb els aliments. Com algú em va dir una vegada, espero triar bé entre les nectarines del mercat com suposadament ho faig amb les paraules que m'aglopen.

Àudio: Miles Davis: Take five

"He said "I'll protect you like you are the crown jewels"...Així comença la cançó de Camera Obscura: Lloyd I'm ready to be heartbroken. I així voldria que comencèssin certes converses amb certes persones. Potser massa empalagós o un xic "sentimentaloide". Però els dies recents sento el que em corre per dins molt a prop. Prenent els revolts del meu interior enganxat a la pell. A punt de sortir. Una altra etapa de nervi aflorant. Un loop d'un altre estil. Dels que conformen part de la meva vida. Potser per això m'emociono escoltant històries de companys sobre aventures juvenils que acaben en desenllaços inesperats. Potser per això he decidit començar una col·lecció de dones a les que regalaria un barnús del mateix color que el meu. Fa temps que les tinc al cap, tanmateix. Potser per això m'impacten molt a dins fotografies d'exposicions a centres de cultura contemporània. Potser per això somric més tímidament a la noia de xapeta vermella de l'editorial. Potser per això em faig preguntes existencials mentre llegeixo llibres d'autors beatnik. Potser per això em miro amb menys benevolència al mirall. Potser per això friso pensant en les hores de son que porten els sentiments aflorables a capes subterrànies menys malignes. Segueiox benerant el somni (físic) com a plaer vital. Tanmateix no el prenc, ja, com un antídot contra les vivències, sinó com un complement d'existència. M'agrada sentir la capacitat de sentir. Segurament la voldria en dosis més saludables, però m'agrada el marc d'aquesta fotografia en si. Com a conjunt. Potser per això...

Àudio: Madee: Broken Man

Col·lecció de DONES a les que regalaria un barnús del mateix color del meu:

#2: Bibiana Vallve
Li demanaria que em despertés dient-me "eclèctic" a cau d'orella cada matí i aniriem plegats al Razz a ballar cançons dels Smiths.

Àudio: The Smith: Bigmouth Strikes Again

Col·lecció de DONES a les que regalaria un barnús del mateix color que el meu:
#1- Flora Saura

Em passaria la vida parlant de sexe amb ella i fent passejos en bicicleta per la Barceloneta...

Àudio: Los Sencillos: Nadie encuentra lo que busca

(Ninyotoxico)

Anit, en el programa de ràdio on col·laboro vaig recomanar el disc "Bandwagonesque" dels Teenage Fan Club. Vaig demanar-li a en Pau que el radiés amb èmfasi. Dient-li que es tracta d'un d'aquells grups poc coneguts pel públic en general però que tenen un gran seguiment a arreu entre un determinat tipus de gent. Val molt la pena descobrir-los. No són el típic grup que la seva originalitat recau en anar d'alternatius. Simplement fan pop de qualitat. De cançons rodones, melodies aparentment senzilles i esferes sonores flotants. Així els describia ahir. Amb aquesta gramàtica pomposa tant meva, de dubtosa utilitat i d'enteniment extrany. És la meva manera de fer les coses. I aquest matí, mentre repassava aquestes paraules en esquemes mentals últimament molt tupits, pensava en cotxes sense destí gaire fixes. De fons "the concept" o "star sign". A la maleta jerseis, bufanda i algun llibre de Monzó o Capote. Cercant, resseguint l'esdevenir de les carreteres, paratges de llarg accés on respirar ua calma que m'ajudi a acompassar els pensaments i l'aire que m'oxigena el cervell. Matins que golpejen amb aquell gèlid fred de primeres hores del matí, on la humitat té aquell punt que l'agraeixes. Àpats amb amanida de rúcula i arròs amb rap. Compartint el cafè de sobretaula amb la savia conversa del silenci. Aquella que s'erigeix com a imprescindible quan es desitjada. Seguir modelant aquestes coses meves. Les que tenen la meva prespectiva. Normalment diferent dels que m'envolten. Com si jo les mires des d'una altra banda. A vegades aconsegeuix cohibir-me aquest element caledoscòpic que té la meva manera de mirar en compració amb la forma en que ho fan els altres. Espero poder fer algú dia aquest viatge en solitari. Poques vegades he tingut aquesta sensació de necessitar posar terra pel mig. Com diuen els actors que fumen constantment a les pel·lícules en blanc i negre. De moment seguiré viatjant entre les quatre parets del meu cervell. Segeuxi sent més barat. De moment tinc això. Demà ja veurem...

Àudio: Mishima: Sunny day

(Cesc)

Dilluns. Uff...Per sempre haurien d'anar lligats aquest substanitu i la onomatopeia que en aquest cas l'acompanya. Però ja projecto sobre el calendari dies de més tranquilitat. Jornades de festa, viatges i prespectives més obertes. Sento la necessitat de temps lliure per a pensar en les coses que amoblen el cap. Aquelles que donen voltes des de fa un temps ençà. Tot millor i la construcció d'històries creix. Per fi començo a veure pocs forats en el suro Comencen ja a regnar xinxetes de colors sostenint postals de moments. Amb unes gents concretes, una banda sonora determinada i un estat d'ànim més o menys pausible. Tot sembla estar bé. No em queixo. Però tinc ganes de digerir mentalment certes coses. Donar temps a les retines a configurar aquesta nova configuració que tenen davant. Meditar relacions personals passades, presents i futures. Somric amb noves persones. N'enyoro d'altres. Necessito pensar en com han d'anar les coses per recuperar persones allunyades. Però sense caure en la tendència d'autoflagel·lació de sempre. Faig moltes coses malament. Però també la resta. Estic cansat de moltes "certes coses" i de ser l'únic que sovint les diu en veu alta. Prendré aquests anhelats dies més relaxats per madurar totes aquestes coses que voltejen. De forma més suau alguns dies, de manera força més voluptuosa alguns altres. Procuraré alguna passejada pel centre comptal. Compres de temporada i algun petit luxe cotididià per refer el meu ego. Cafès sobre taules de marbre omplint cendrers de vidre. Lectures regalades en sofàs on enfonses el cap i els pensaments. Potser alguna pel·licula de Hitchcock que possin els pèls dels braços en alerta. Però tot això para dies de més calma. De moment toquen altres coses. Toquen altres pensaments.

Àudio: The Linn Youki Project: Auxili

Un pas més en la meva carrera com a nou comunicador...diga'm eclèctic, però d'aquí quatre dies em llegiu el Tentaciones parlant del grup més indie del moment que va sortir fa tres dies en un poblet proper a Glasgow...

http://www.ritmes.net/pritmes/rtItem.jsp?hiItemId=216655731&hiEstil=ritmes&hiItemNom=articles

Àudio: The Flaming Lips: Yeah yeah song

Ahir vaig trepitjar per primer cop la Sala Apolo. No entenc perquè no hi havia anat mai encara, tot i ser una de les sales mítiques de BCN. El meu company de concert, i de vista priviliejada (quan hi ha dones boniques al voltant) també s'estrenava. Després d'escoltar els 12twelve, que no estan malament però potser és millor escoltar-los de fons, va aparèixer el gran, grandíssim Miqui Puig. A tots el que el detesten sense motivacions aparents els recomano que l'escoltin, el llegeixin o el vegin. Va dedicar el concert a Andrés Iniesta (grande Andrés). Va aparèixer amb una "bomber" plena de xapes i brodats que només un "cool" autèntic es pot permetre el luxe de portar. Faltaren algunes de les mítques cançons però en van sonar moltes. Va desgranar el seu últim disc, que encara no ha pogut editar i que desconeixia, però em va captivar. Cançons intel·ligents, eclèctiques melodïes i aquell estil propi, tan northern soul, que l'acompanya. La seva és música de mudar. Aquella que s'ha d'escoltar però també sentir. Lletres sobre coses seves que es converteixen de tothom i ironies pulidíssimes que despunten un somriure cada cop que les encaixes adeqüadament. Avui he despertat amb aquell regust a record nocturn. El dia es presenta menys feixuc amb la companyia d'imatges del dia anterior. He evocat alguna d'aquestes postals dinant amb molt bona companyia. Un glaçonet de melocotó molt bufó. Com m'agraden aquestes confiances teixides a base d'anys, d'hores al bar i de sortides etíliques comunes. Potser el temps és curt relativament, però els sentiments solen ser poc conjugables amb els temps transcorregut. Tampoc m'extendré amb floretes cap a ella, perquè ella ja les sap (sobradament dites) i perquè sé que em llegirà, llavors això semblaria una ensabonada de cara a la galeria no pretesa. Penso aprofitar la tarda lliure per passejar una mica pel centre. Alguna gestió pendent i comprar un disc que des d'ahir ja considero indispensable. L'he tingut més de dues vegades a la mà. Però anit algunes notes m'entraren al cervell dient-me que la tercera seria la última. "Pídete un dia de fiesta, diles que estas enferma..."

Àudio: Miqui Puig: La puta canción de amor en la que el chico gana

He encetat el dia amb una altra estona asfixiant al metro. He intimat físicament, de forma involuntària (empés per la gent), amb un pakistaní i una joveneta formosa. Que bonic és aquell moment on una glopada de gent decideix baixar a la mateixa parada. I tries un espai més ampli per tu. Reprens l'alè. I pots treure litúrgicament el teu llibre de la bossa i submergir-te. Una preuada estoenta prèvia a la feina. Tanmateix, hi ha dies dies que no em ve de gust llegir. No sé perquè. Aquests dies gaudeixo d'un altre llibre de Haruki Murakami, "El meu amor Sputnik". Cada dia em fascina més aquest autor nipó. La seva frescor escrivint resulta molt fruible. Els seus personatges es tornen proxims tot i viure històries molt diferents a la meva. I especialment, les seves referències musicals, autenticament omnipresents, m'inspiren i em contextualitzen en el relat de forma molt onírica. Llegia fa poc a la seva web, totes les referències musicals que apareixen a les seves novel·les. Un autèntic reguitzell de temes per posar d'àudio de la vida de qualsevol. Música clàssica, jazz, clàssics dels 50's i 60's i les continues referències als Beatles a "Tòquio Blues"...Les cançons que acompanyen als seus personatges em fa pensar en les que sonoritzen la meva vida. Potser la meva vida és massa pop. Nostalgies diverses i sensibilitat extrema. Avui la meva banda sonora són cançons d'amor i desamor. Aquesta nit concert de Miqui Puig amb l'amic més "poppy" que tinc. Gaudirem de la música en directe, soparem massa, parlarem del de sempre i suspirarem per les mateixes noies de sempre. Les de xapeta, ulleres de pasta, biciambcistelldevímetidiaridegentambopinió, mirada lumínica i somriure eclèctic. "Totalmente a favor del rock'n roll y del techno-pop, a favor, totalmente a favor, de ti..."

Àudio: David Bowie: Space odity

...segurament és el seu somriure que dibuixa la seva mirada nítida. Potser són els seus llavis que desfant la simplicitat línial creant formes còncaves amb una facilitat que espanta. Potser és el seu cos estilitzat i que camina tot en un conjunt. Potser són els seus melucs prominents que segueixo amb la mirada sense pensar en les conseqüències. Potser és el seu estil cuidat i modern però sense gaires estridències. Potser és la seva feina del pis de dalt d'alguna editorial. Potser és perquè es diu Marta. Potser és per veure-la fumar al carrer, intentant perseguir el sol, amb El País sota el braç. Potser és perquè sembla uns quants anys més gran que jo...Poques coses certes i molts condicionals. La visió ràpida i inesperada ha evocat preguntes. Però sobretot suspirs. Gran símbol d'anhel i inabastabilitat. Aquest matí ha estat de son escurçat Ganes de llegir al metro però no poder ni respirar per l'aglomeració. M'encanta enganxar algú que mirava dissimuladament les meves rastes. Les senyores "middle-age" exposen ganyotes indesxifrables. Avui una teenager rossa llegia les xapes de la meva americana sense vacilacions. La gent gasta poca vergonya. Jo, en aquest sentit, segueixo anant al revés que la resta. Guions i personatges segueixen voltejant el meu cap. També cançons de The Flaming Lips. I el concert de demà de Miqui Puig al que no crec que pugui anar. I el concert de divendres de The Magic Numbers pel qual no tinc acompanyant. I el de dissabte de Unfinishe Simpathy que tampoc en tinc. Necessito acompanyant per anar a concerts. Sóc l'home que volia anar a molts concerts però no tenia acompanyants per anar-hi. Sembla el títol d'un llibre de Quim Monzó. Com m'agradaria poder escriure un llibre. És un dels projectes "long play". Allà estan. Amb les altres coses que tinc pensades per quan em faci gran...Segeueixo esperant...

Àudio: Peanut Pie: L-Girl

...puc arribar a dir que em sento còmode fent la broma de que ara sóc un artista. La faig a amics i familiars quan els explico les grabacions. Tot plegat és un report amateur i un curt molt curt. No deixen de ser treballs universitaris. Però el més important és que em fan il·lusió. Idees sobre guions que apareixen sense avisar enmig d'un "dinar de feina". Em segueixo preguntant sobre que vull ser de gran. Ja queden lluny la idea (i la forma física) de ser futbolista o cuiner, que deia de petit. Es mescla neguit, il·lusió i expectatives a l'hora de pensar en el futur a llarg termini. Somiar aquí és més barat...Desconec el camí professional i vital que prendré quan em faci gran. Però quan em faré gran? Potser has d'avisar al metge per ser-ne o succeeix com la primera pol·lució nocturna, que arriba un bon dia sense avisar i ja es queda per sempre. Suposo que quan arribi seré madur i una persona seriosa. Veient-me ara mateix dedueixo que falta molt de temps. M'agrada imaginar un dia rutinari d'aquí a. Veig tasses amb pin-ups en alguna cuina reformada d'un pis al PobleNou de BCN. Reunions sobre projectes artístics en despatxos petits, amb molta finestra i neveres i cafeteres. TFT's, eddings de colors sobre la taula i entusiasme laboral. Espero gaudir d'una feina que no em costi feina fer.-la. Aquí és més barat somiar. En aquest dilluns solejat. De dia despré de dinar familiar a casa. Dels que fan il·lusió. Arròs amb bolets i cervesa per compartir. Sempre prefereixo fregar els plats sentint veus al menjador. I la tarda passà lleugera. Massa per ser diumenge. Feina, curses a la Play i victòria fàcil del nostre mésqueunclub. Un bonic final de setmana. Espero que sigui un bon senyal per la recent encetada setmana. I també pel meu futur com a persona gran, serios i madura, que va cap a la feina sense pensar en la tornada.

Àudio: Stereolab: Lo Boob Oscillator

El temps es troba avui com estancat. Em refereixo al metereològic. El cel sembla que no acaba de decidir-se. El sol intenta prendre la iniciativa tímidament i la temperatura segueix fent de turista en aquestes dates. Penso en el temps i en la meva insistència en parlar-ne. Sobretot aquí. Ahir llegia a Bourdieu explicant que la meteorologia és el tema de conversa recorrent per excel·lència perquè la gent no es pot posicionar. Ningú està a favor del sol, o es discutirà en favor de la pluja. Als ascensors no es produiran barralles per culpa de les isoberes o dels anticiclons. M'entristeix una mica adonar-me de la nostra ofegant sequedat. Entesa com a les poques ganes que tenim, en general, de mullar-nos. Ja aquestes alçades del dia he fruit de dues estones emmarcades amb un somriure. La primera per veure visites de persones admirades aquí. A més parlant de múscia. La segona ha nascut en una conversa telefònica amb l'amic (ja si) Francis Ford Pericas. Company de rodatge i d'humor intel·ligent. m'ha fascinat pel cable telefònic amb les seves idees pel report. M'entusiasma a mi mateix. Sento quelcom semblant a l'excitació a l'imaginar les imatges (properes) del treball acabat. Segurament, o segur, no anem a Sundance amb aquest report però els bons moments allà queden. I també se n'hi impregnen. La tarda ja s'enceta i diviso la sortida de la feina. Per aquesta tarda demano una mica de migdiada amb música de fons. Amb els dos LP's de Call & Response i Holland Park que vaig comprar ahir. En una botiga nova que vaig descobrir. TOT música fora de l'àmbit comercial. Una delícia pels aprenents de musicòleg. Ha de ser orgàsmic per algú que hi entengui. Apuraré aquesta tarda amb una mica de feina universitària. Potser ben sopat una copa al Raval per veure actuar un company. Però faré bondat. Ho prometo. Així donaré la benvinguda a l'estimadíssim divendres. Possiblement torni en cotxe cap a casa, sol. Escoltant quelcom de brit pop, pensant en plans, contrapicats i bandes sonores. Mirant-me els ulls cansats al retrovisor, però somrient perquè ja és divendres...

Àudio: Call & Response: Blowin' bubbles

La ja rutina dels blogs s'ha convertit en un exercici diari que em fascina. Resulta molt enriquidor i ociós llegir en diaris aliens històries pròpies o no, però que en certa mesura t'apropies Pots participar-hi o no però hi vas prenent part de forma més o menys interactiva. Frueixo amb relats sobre jornades entre amics a comarques properes on jo hi era. Amb ficcions més o menys curtes que tinc la sensació que s'assemblen una mica a mi i que respiren un aire gèlid de prèssec. També gaudeixo de vides londinenques i "backgrounds" cinematogràfics que voldria per mi. De tot disfruto com a espectador o com a actor. Cada dia, o gairebé, evoco en el meu propi espai les coses que suren en el meu interior més o menys ric. No costa despullar-se quan es fa amb sinceritat i quan es diuen les coses sense més acompanyant que la complicitat dels qui les llegeixen. Tot això ja forma part de les meves noves rutines. Intento una nova manera de fer les coses. Com ahir deia una escritora novell, procuro sortir del bucle amb insistència però amb grans dosi de cotidianitat. Sense estridències. Traçant una línia visible amb una banda sonora que anhela coherència en si mateixa. Sembla que el meu cos torna a reubicar-se després de l'engripada. L'activitat general s'amotlla a la meva anatomia imperfecta, mica en mica. Com el xup-xup dels bons plats elaborats en cassola. O viceversa. Cafès/tés amb un emergent dissenyador i a més bon amic de temps. D'aquells que com les nòvies, coneixes als seus pares formalment. Reviscudes anècdotes, bromes, botigues de roba se segonà mà, discos de Dorian i Beck, samarretes adidas "so 60's & oldie", i comentaris sobre "rock steady sentimentaloide". Parlem sobre futurs projectes i sobre les diferències enre Mac i Pc com si de dos expertes es tractés. Però de forma natural, sense que es noti. Torno a casa content però hi arribo tremendament cansat. L'últim cigarro del dia (el que faig des del llit ALWAYS)no deixa pas ni a la lectura ni a tv nocturna amb programes de tendències o informatius punyents. Només va venir somni profund. D'horari infantil. Previ a la mitjanit. Feia dies que no donava la benvinguda al nou dia hores després de que hagi començat. Encara que crec que a ell li és igual. Els dies et tracten de la meteixa manera, independentment de l'hora en que els donis la benvinguda...

Àudio: Sidonie: Sidonie goes to London

Mentre recolzava el meu cos tullit contra la porta i mirava la màquina de cafè fent sorolls extranys, esboçava un somriure i posava la mirada cap amunt. Estava ademetent que avui em sento una mica millor. Els dilluns mai han estat el meu fort. Ahir fou encara més accentuada la sensació de cansament prematur i de desidia allargassada. Com sempre, petits matissos o el propi esdevenir de les coses em van portar a aterrar a la nit plàcida gairebé sense adonar-me'n. Em va ajudar trobar-me per sorpresa cançons de pop en català dels "early 90's"que tenia aparcades,amb dedicatòries personalitzades en certes veus. Encara no sóc poru vell per recordar la jovrntut, però si per rememorar aquelles primeres cançons apreses. Reviure aquella sensació de sentir melodies que et dien moltes coses però n'ets conscient de que te'n diràn moltes més. Cabells curts i pòmuls verges de pèl tararejaven aquelles cançons per mi provocadores. Sons kitsch molt dels noranta molt evocadores. Jo funciono al revés que els post-joves d'avui en dia.
Hagués volgut viure la meva joventut als 80's per:
- gaudir del pop lleuger dels The Cure sense entendre les seves lletres
- per poder vist alguna vegada a la meva vida els Queen en directe (tots quatre, no "només" a Bryan May i Roger Taylor)
- emocionar-me amb Morrissey capitanejant The Smiths
- sorprendre'm amb l'electro-pop de New Order
- comprar algun LP de Los Sencillos el dia que sortia a la venda
Però la visc a princpis dels 00's (nou conceote?) i per tant:
- guadeixo dels clàssics amb una nova prespectiva
- puc posar "banquet" de Bloc Party en una festa universitària
- el meu cos s'entrega a l'histrionisme amb Postal Service
- m'emociono amb Miqui Puig com a cantant solista de cançons d'amor i desamor
- puc escoltar al meu cotxe l'elèctrica guitarrística del "Live at Tokyo" dels Mäximo Park
- reuneixo tots els meus sentits davant de l'escenari fruint d'un concert de Mishima
Suposo que cada etapa té les seves coses. A vegades penso que hagués volgut ser un jove dels 80's. Però ja he fet tard. Encara que no perdo mai l'esperança...

Àudio: Sau: Encara que siguin de bar

(Fragil)

Aquella extranya sensació d'esguard, amb la boca entreoberta i els ulls fent arquejar les celles és la que se t'apodera del teu rostre quan reps una sorpresa. Feia molt de temps que no en rebia una. Acostuma a preparar-ne més que no pas rebre'n. Però la d'aquest dissabte fou inesperada i interiorment molt agraïda. Somrius quan t'adones que algú ha estat cuinant l'esdeveniment sense que tu te'n adonis. I no pares de donar voltes al cap sobre perquè no te'n havies adonat. Agraeixo la planificació, el dinar tipus "jubilat convergent" al Montseny (encara recordo el gust dels cargols i l'olor del cap i pota), el viatge cap a Vic i la magnífica tarda de karting. Aquestes són aquella sèrie d'activitats que, per si soles, ja són un "divertimento" important. Però si les fas en bona companyia (aquella consdescendent), tot plegat pren un aire épic, molt cavalleresc. Mentre lluito per no tancar els ulls a la feina, recordo l'olor a benzina. Em vé al cap aquella sensació marejant de velocitat. Els comentaris a peu de pista. Els avançaments impossibles i desaconsellables. Les rialles i aquesta camaraderia tant d'entre homes. Que s'exalta quan hi ha cotxes o futbol enmig Potser és primari, però és intens. I a més, és el que hi ha. Llàstima que el cansament no ens va permetre fer un llaç perfecte amb la nit per acabar de fer una postal d'aquell dia. Alguna absència no compresa i la fatiga no van permetre rubricar. Tanmateix ho vam intentar. La presència d'alguna bellesa desfermant ens va acabar d'aplatanar. I encara es demana explicacions mentre el color roig reflexa el seu rostre, provinent d'alguna cartulina. Gràcies als qui ho van fer possible. Espero que no sigui l'última. Segur que ens en queden moltes. O potser no. Però gaudirem de les que vinguin.Segueixo amb un cansament galopant. I need holidays, quickly...Per mitigar tot plegat penso en que posaré a la maleta. En com decoraria un hipotètic pis (meu). En discos de Stereolab que afegir a la meva col·lecció. En flassades coloristes per a llits per compartir. En gols increibles de brasilers riallers que porten el 10 dels escollits a l'esquena. En reports que despunten un final. En llibres que llegir. En fotografies que emmarcar. En fi, en les meves coses. Les que m'agraden i les que em fan aquest punt extrany. Una mica allunya del que m'envolta...

Àudio: Mäximo Park: Going missing

Tot i les poques hores de son he trobat , aquest matí, un somriure entre els llençols. Al recordar que havia dormit sol he deduit que era meu i no he tingut problema en posar-me'l. Mentre desplegava les activitats rutinàries matinals anava recordant el dia anterior. Ha estat l'últim de refredat important. Avui ja tot una mica millor. La jornada va anar passant lenta, amb un aire pacient, semblant a la condescendència. Les rastolines gripals m'encrostaven i l'aire es tornava espès. El vespre em regalà noves prespectives. Converses entre homes sobre el que més ens agrada. Sempre amb respecte. I la nit atera amb sopars entre universitaris. Molt a l'estil de les pel·licules americanes. Pisos cèntrics amb armaris de quatre x quatre decorant els passadissos, que reben més persones de les que poden absorbir. Mica en mica es van teixint confiances i complicitats amb gent coneguda relativament fa poc. La història de sempre de les postals, les xinxetes, els maons, i els suros ansiosos de ser perforats. Cervesa, cigarretes, truita precuinada i pacharan amenitzan aquest "lunch" més o menys improvitzat. Riures, somriures i suspirs. Suspirs per comentaris que sents que et voltejen el cor, i als quals no vols donar importància, però l'acaben tenint. Em fuetejo l'enteniment amb preguntes, segurament retòriques. Totes comencen per "I si...?". Però cada cosa al seu temps i espero que aquest cop espero que els esdeveniments em piquin l'ullet enjugassadament. Penso en que tan de bo existís algun mecanisme biològic per regular la nostra freqüència de pensament. En permetre'm el luxe de, a estones, tenir el cap tan sols per portar les rastes. I res més. Aquesta roda viciosa de pensar i donar voltes a les coses. Que em cansa tant, però desconec com aturar. Tot són dobles lectures i relectures de temes i històries que no les hauríen de tenir. Envejo a Vincent Vega i Jules Winnfield a Pulp Fiction. On donen poques voltes al cap i unes quantes més al carregador de la pistola. Al tema que regalen més activitat cerebral és als quarts de lliure amb formatge i a com els anomenen a Europa. Uns "grandes". En fi, segueixo amb "lo meu". Si em veuen capficat facin-me pensar en una altre cosa...O sigui, pensar no...Millor no pensar en una altra cosa...

Àudio: The Flaming Lips: Wedding Crashes

(Bigfish)

Un altre dia més de refredat. La savia saivesa popular diu que són tres o quatre dies així. Però ja avui sense la tranquilitat de casa i la manta al sofà. Avui ja a la feina. Tossint a la pantalla del pc. Les companyes de feina( un ramat de Chicas de Oro) em pregunten com em trobo i m'expliquen infinitat de remeis casolans per a la tos nocturna. Tinc el pit agafat. Penso en deixar de fumar, com sempre en aquests casos. Tampoc em prenc seriosament els meus pensaments. No ho acostumo a fer gaire. El matí ha tornat a ser molt menys gèlid. Adoro el sol hivernal. He anat cap a la feina escoltant els Gigolo Aunts i la canço de Moby amb Amaral. Vull reconèixer que em fascina la versió. La veu d'aquesta dona em diu moltes coses. I el geni del cantant calb moltes altres. Queden massa coses per fer i poques ganes de fer-les. El malestar m'acompanya de forma omnipresent. La feina és avui un oasi sense coses per fer. Escric, penso, navego, tosso i penso insistentment en marxar d'aquí. Ahir endreçava papers del meu escritori. M'agradar remenar paperassa acumulada. Sempre trobes alguna sorpresa. Quelcom oblidat o alguna cosa que ha prés una nova dimensió amb el pas del temps. Fotografies de bodes passades. Textos escrits per mi (a mà). Documents d'universitats enyorades...Coses que formen part del passat. I que m'agrada anar acumulant. Engreixar el teu "background". És extranya aquesta sensació d'acumular ja moltes coses a la retina. Com si t'anéssis fent conscient, mica en mica, de l'edat i de que aquesta és seqüencial. Un sentiment rar, molt meu. Avui estreno samarreta. Surto en una foto d'El Periódico.

Àudio: Gigolo Aunts: The girl from yesterday

Com un d'aquells somnis lleugers però intensament imaginats apareixes de forma clarivident. Jo apareixo amb un barnús a les mans. Amb la cinta que fa de cinturó mig devallada. Oferint-lo. Cercant una digna mestressa. Algú com tu. Amb aquesta bellesa tan càndida que m'hipnotitza. Amb aquest somriure tant ample i generós, que despunta sense necessitat de demandes. Amb aquesta minça timidesa que em desarma. Amb la teva veu que m'acarona de forma embrionària i que em transporta a postals idíl·liques. Amb aquestes faldilles serioses i aquestes bruses de tirants juganers. Amb aquesta pell que intueixo tancant els ulls. Totes aquestes coses que imagino des d'allà baix. Mentre dones gas i gemegues histrionicament i t'observem, embadalits, jo i algun amic més amb ganes de regalar barnussos. Mentrestant segueixo escoltan-te amb aquest barnús, amb un ram de flors blaves a l'altre mà, amb l'esperit eclèctic i l'ànima cegada per la llum que t'acompanya...

Àudio: Facto Delafe y Las Flores Azules: La Luz

Coses que em permeto per passar un dia acaronant un maleit refredat:
- aixecar-me sense el so d'un despertador empaitan-te
- decidir, en pijama, que prendré per esmorzar
- fer-ho mirant magazines matinals televisius
- sentir el soroll de fons que fan els nens mentre juguen al pati d'una escola propera
- llegir e correu sense vigilar que no vingui el meu cap
- dutxar-me lentament, deixant que l'aigua, després de relliscar pel meu cos, ompli el fons de la banyera
- llogar alguna pel·licula sobre novel·les cavalleresques que tenia pendent de veure
- escoltar plàcidament Camera Obscura mentre llegeixes jeient en un puff nou
- cuinar serenament un arròs amb verdures i gambes per dinar
- dormitejar al sofà de forma intencionada
- enyorar noies de mirada dolça que et cuidin i et donguin els medicaments

Àudio: Antony & The Johnsons: Deeper than love

Aquest dimarts de tardor tardana m'ha regalat un refredat. El tercer en poc temps. Els mocs físics em cauen juntament amb els metafòrics. La bondat hivernal s'ha girat en contra meva mostrant uns símptomes no desitjats. Malgrat tot segueixo anant a la feina. Patint un corporativisme que no entenc i no he demanat, però que pateixo. Avui tampoc he pogut seure la metro. No he trobat mirades somrients que m'engresquéssin. Tan sols alguna executiva amb faldilla texana, mitjes negres i botes de cuir a mitja cama. Caufred...Ja ha arribat (per fi) a la feina la samarreta que m'havien d'enviar. A sobre m'han regalat un Cd i una xapa per les molèsties. He amplificat les galtes al obrir el sobre. Em fascina trobar bones persones encara voltant pel món. I més encara quan es tracta de negocis. Sóc dels de la vella escola ilusòria que hi creuen. Auqells d'engany desconegut i veritat visible. Els que aguanten la porta i saluden als conductors d'autobus. Els qui cedeixen el pas i la cridòria gratuïta. Són aquells que et saluden pel nom i et miren els ulls quan parles. Sóc "supporter" i aprenent d'aquest tipus de persones. Segueixo fruint de les meves rareses. Sentint-me diferent, poc estandaritzat. Potser ho sóc més del que em penso, potser ho sóc menys del que voldria. Converses polítuqes amenitzen el cafè a certs bar universitaris. La foscor i el fred calen amb més força que mai. I m'erigeixo com veu cantant. Sembla com si tot el meu passat d'estudis polítics aflorés en aquell instant. Semblant un líder convnçut del que diu i convençent als qui l'escolten. No amago les meves preferències. Algú un dia va dir que tenia les mans netes i la paraula lliure. Jo me'l creia. I ho segueixo fent. Menys intensament, però. Crec que els fets demostren on es troba cadascú. I també en l'espectre ideològic. Algú amb gran bigoti i gran el·lioqüència ha girat una clau cap a l'esquerra. Que n'aprenguin. Com era d'esperar, no hi ha hagut agraiments ni aplaudiments. Jo ho celebro. Com espero que ho facin molts d'altres...

Àudio: Albert Hammond Jr: Call an ambulance

Sembla que el fred ja s'ha instal·lat aquí. Ha deixat les maletes al rebedor i s'ha aixpolugat al sofà una bona temporada. L'americana de pana ja ha sortit del meu armari. Comencen a arribar aquelles coses anyorades tant hivernals. I sento el Nadal a sobre. Potser massa a sobre. Començo la setmana escrivint un final per a les nits de divendres. Aquest final va ser exageradament etílic, però farcit de gent coneguda. Salutacions efusives a vells companys, a antics amors i personatges del sempre. Com sempre infinitat de dones que m'enboiren la raó. Mirades caigudes, somriures perversos, escots inacabables, moviments sincronitzats i poc aleatòris. La tremenda ressaca posterior em va ajudar a vessar aquestes imatges. S'aglopen de forma aclaparodara en retines contínues. Mentre fora llueix el sol tímidament, sento la necessitat de regalar un albornoç a alguna dona. Un albornoç al que pugui regalar llibres de Milan Kundera. Escoltar plegats cançons de La Buena Vida i de The Flaming Lips. Prendre cafès amb carquinyolis endolcits amb quatre vanalitats permeses. Escurar copes de vi enmig de converses polítiques celebrant nous govern d'esquerres. Compartir sofà amb alguna pel:licula de Tarantino. Tots aquests paisatges es fan presents pausadament. De forma tranquila. M'ajuden a deixar de banda la meva vessant misògina. O els seus tics que m'assalten cíclicament. És més un recurs que no pas una estructura sentimental. Potser és qüestió de deixar que aquest fred s'assenti. I jo m'hi pugui acompassar. Formant una sinergia climàtica i sentimental més serena. Segueixo demanant massa a les dones quan fa fred. Segueixo demanant massa poc a les dones quan em sento misògin. Li deu passar el mateix a en Tomàs Molina? Bé, com tantes altres coses ho atribuiré a la meva particular raresa...

Àudio:Gigolo Aunts: Everyone can fly

Aquest matí m'he despertat de miracle. No sé per quin motiu anit vaig adormir-me sense haver posat el despertador. He intentat donar alguna explicació relacionada amb el subconscient a aquest fet. Finalment he desistit, pensant que tampoc calia. Forma part de la teràpia de no buscar masses explicacions. Cedir d'aquesta dèria meva de donar racionalitat a totes les coses. Aprendre que algunes no en tenen. Malgrat em costi d'entendre algunes situacions només passen. No passen per alguna cosa. El fred ja s'ha instal·lat aquí. Com sempre de forma sobtada. Estil mediterràni. Les dones pel carrer ja fan aquella cara hivernal que tant m'agrada. Les mans han passat ja a les butxaques o aferrant els colls dels jerseis. Torna a presentar-se un dia ple de coses a fer. Feina, classes, report i potser a la nit alguna festa. Necessitada i enyorada. Copes de whisky, cigarretes encadenades i cançons de New Order o Postal Service. Mostrar desajustats moviements de ball (més histriònics que acurats). Cercar dissimuladament alguna mirada golafre. D'alguna teenager eclèctica. Amb mirada palpable, somriure vistós i estètica més o menys treballada. Gaudir de companyies veteranes. Desplegant aquelles confiances adquirides treballades en moltes nits d'aquest tipus. Amb finals similars entre si però amanits amb estones divertides. Espero que mai ens abandoni la ironia. Demà escriure algun final per aquesta nit d'avui. Potser sigui similar al de sempre. Potser tingui detalls diferents però no els pretesos. Potser el cansament m'impedeix donar-li una forma festiva. Aquesta deu ser la grandes de les nits. I que les fa diferents dels dies. Fins l'endemà no pots esciure'n el final...

Àudio: Astrud: Bailando

(El pc de la meva feina...tantes hores regalades...)

Aquest dia de festa intersetmanal ha estat com un bitllet de 5€ a terra. Te'l trobes de forma gairebé inesperada. I l'agraeixes. Potser no el necessitaves, però aquestes coses mai estan de més. El gaudeixo amb calma, degustant-lo. Ja la nit serena ha esborrat la mala llet de la jornada anterior. Cert portuguès ex-traductor i el "dirty play" de certs londinencs malcarats em van fer emprenyar com feia temps que no em veia. Els instints més elementals van tornar a sorgir, des d'alguna part obscura. Sovint em pregunto sobre la irracionalitat que em provoca la pilota. Però crec que no la puc controlar. I ser que no vull fer-ho. És part del joc. Part de l'opi del poble. El matí festiu ja desperta amb millor prespectiva. Em permet esmorzar i mirar el correu en pijama. Un luxe. Baixo al carrer content i em trobo amb un sol de pit en fora i una calor desmesurada. M'arriba a fer nosa l'americana. Prenc cafè mentre xerro amb cambrers gallecs de racionalitat boirosa i afabilitat extrema. Vaig cap a votar decidit. Ja no em plantejo el què votar. Per mi és un exercici d'autocofirmació. Camino decidit cap al col·legi electoral amb pas alegre. Algunes iaies miren incrèdules el monyo de les meves rastes. Avui una mica més exagerat que de costum. M'encanta anar a votar. Agafar la meva papereta sense amagar-me. Ádhuc mostrant-me. Saludo les persones de la taula i veig el meu vot caure sobre d'alguns companys seus. He fet de ciutadà, i m'agrada. És facil, ràpid i barat. Mentrestant segueixo desflorant el dia. Reunió familiar per anar al cementiri. No suposa un esforç anar a "veure" la Persona (majúscula) que va marxar. No és tampoc agradable. Però no hi vas perquè s'hagi de fer. Simplement sents la necessitat de fer-ho. Em faig preguntes sobre aquestes necessitats. Però segurament, la meva racionalitat també ha agafat festa. Ja està bé que descansi. Aquests pensaments m'abstreuen fins arribar a un àpat d'aquells que fan època. Marisc variat i animalons marítims que no desperten cap compassió en mi. Menjo per tot el dia i bec "albariño" per una setmana. Són grans aquests dinars. Amb família. Nova i de sempre. Però al cap i a la fi família. I ja deso aquest dia, mirant els resultats electorals, amb un somriure més o menys visible.Podria haver estat pitjor. El primer que faci quan arribi a la feina serà buscar cercles vermellets al meu calendari...

Àudio: Muse: Citzien erased

Pesnava en les coses de sempre. Aquelles que troben un espai més o menys cómode, tranquil, al meu cap. Aspectes de dubtosa aplicació, potser metafísics, segurament poc palpables. El sol avui ja és una mica més pàlid. La brisa més freda comença a fer els seus efectes. Anit rialles hertzianes escoltant ràdio. Ni sent 10 persones les que t'escolten, no amago el somriure al sentir el meu nom. És part de la dieta d'engreix de l'ego. Segueix allà. Penso en somriures futurs i detalls presents. M'adono que els meus dies es farceixen de petits detalls que em revitalitzen, gran històries imaginàries que em dibuixen un somriure dels que et surten quan mires amb els ulls cap amunt i vivències futurament efímeres que m'endolceixen. Avui no és una excepció...
Petits detalls que em revitalitzen, avui:
- Notar que el sol t'acaricia un braç, sigilosament, quan es cola per alguna finestra.
- poder cordar-te el jersei fins dalt de tot a causa del fred amable matinal.
- reconèixer mirades XL dins els vagons del metro.
- fruir de "La guerra con los esquimales" de Ciudadano mentre et comença a visitar un lleuger son de mitja tarda.
Grans històries imaginàres que em dibuixen un somriure, avui:
- Tracy Chapman que em canta, només a mi, Baby can I hold you
- un seient propi en un gran estadi per a una nit com la d'avui.
- joves editores que em demanen consell sobre línies editorials venideres.
- posar-me una americana a quadres verds i marrons sobre un escenari per fer versions de The Sunday Drivers i Los Sencillos.
Vivències futurament efímeres que m'endolsceixen, avui:
- despertar hooligans veient el nostre mésqueunclub amb algun cunyat "so attitute".
- sortir de la feina, amb cigarreta penjant dels llavis, divisant un dia de festa.
- mariscades familiars per celebrar celebracions futures.
- xerrades polítiques amb amics pseudo-patriòtics.

Àudio: Gregory Isaacs: Puff The Magic Dragon

(Barnat...gran artista, millor persona)

Diuen que, per fi, les bufandes estan a punt de girar la cantonada. El fred, la tardor i el proper hivern ja són pròxims. Tot plegat una mica més ajustat a com hauríen de ser les coses. Palpo una certa necessitat de que arribi aquest fred. Per normalitzar les coses i aclimatar les sensacions. Llums de nadal lluents, jaquetes de colors foscament intensos, mitjons gruixuts, esgarrifants i matinals sortides del llit, agraits rajos d'aigüa calenta i necessitat de més vacances. Tot això aviat deixarà de ser anyorat. I tornarem a trobar a faltar la calidesa estival i tots les seves coses. Som així. Segurament defecte de fabricació. I per avui toca encetar la setmana. Que ja és una feina prou feixuga per si mateixa. Demà espero trobar companyia per veure el nostre mésqueunclub. Dimecres festa i de paperets amb tres lletres dins d'urnes més buides que altres vegades. Així s'encara aquesta setmana un xic diferent. I n'he acabat una altra de forma poc pomposa, però digne. He aprofitat per fer una mica d'aquella feina acumulada. Menys de la prevista, com gairebé sempre. El report comença a prendre una lleu forma. Primeres gravacions, primers plànols, "barridos" i enèsimes rialles fruit de l'activitat grupal. Saludo velles conegudes que fan vida lluny d'aquí. Alguna enganxada telefònica em fa sentir extranyament malament. Em va envair una sensació extranya i oblidada de malestar. Molt poc de dissabte al vespre. L'acritut d'una discussió es fa immediatament palesa. Per això no em deuen agradar. Tanmateix les coses sembla que s'arreglen. Tanmateix sembla que ho fan com sempre. Tanmateix tirant sorra sobre els forats. Tanmateix passant per sobre dels problemes. Acabo d'intentar ressoldre un problema dient "tanmateix". Sembla clar que no me n'he sortit tal com diu algun vocalista mallorquí. Bé, segueixo la feina. Gran lloc per escriure. Sembla poc probable. Potser no ho és. Tanmateix, marxo...

Àudio: La Costa Brava: Las chicas guapas no cuidaran de ti

(MariaTurner)

La nit em va caure a sobre de forma aclaparadora i desitjada. Vaig prendre el son com a antídot. Necessitava col·locar un "standby". Deixar de veure com et parlen les persones. Deixar d'escoltar la gent venint cap a mi. Somio amb noies d'ulls verds i accent del nord. Amb llibres de viatge amb anotacions i dibuixos als marges. Amb gent que es converteix en persona. Retrobar confiances desaccelerades i en conèixer el nom de noies "assoleiades". Però ja desperto amb prespectiva de divendres. Acompanyat d'una sensació de descans que no recordava. Unes poques hores de feina i assaltaré les hores de temps lliure. Últimament vesteixo amb sensacions més autèntiques. Més vistoses. Sento i presento complicitats, somriures i pàgines en blanc. Fruint d'un ego potser massa engreixat però sense ser exageradament visible. Segeuix buscant les coses en la seva justa mesura. Ni massa ni poca. Tot plegat tinc ganes de pensar dualment. Noies que pregunten sobre l'estilístic de les meves vambes. I sorgeixen respostes divertides però no tòpiques. Intel·ligents però no desmesurades. Sortiré de la feina reconeixent les dones que mirin als peus. Afinaré respostes a possibles preguntes. Compraré dinar vegetarià per menjar sota aquest sol incrèdul d'octubre. Llegint a Capote i pensant en noies que miren cap a terra...

Àudio: Camera Obscura: Books written from girls

Apurant la setmana laboral. Ansiant cap de setmana i hores lliures. Per anar concerts, grabar reportatges i gaudir de somriures. Últimament tinc poques ganes d'escriure. Suposo que és una qüestió més formal que no pas de fons. Exerceixo de petit consumidor per evadir-me. Frueixo de la presència de les coses noves. De la seva predisposició lineal i ordenada a les prestatgeries. Samarreta amb missatge. Discos i més discos. Trobo un que feia temps que buscava. És el problema que té que t'agradin grups suecs de pop-rock gens coneguts aquí. Fora de determinats cercles, és clar. Trobo una ganga d'indie espanyol a 5€. També compro l'últim cd de Ciudadano. L'he comprat sense haver-ne sentit mai una cançó. Però em refio del gust, sobradament mostrat, d'algun punk-rocker enamorat provinent de LAV. I l'he fruit estirat al llit a les fosques. Immens. Gràcies. També m'he deixat seduir per un croissant farcit de xocolata blanca que brillava en un aparador al carrer Elisabets. I he somrigut amb la dependenta, quan enjugassadament m'ha dit que ella sempre aconsegeuix el que es proposa enmig d'una divertida conversa efímera. He recollit el somriure i el croissant i he marxat. Gaudeixo també de petites grans maravelles. Encetar el pot nou de colònia. Endinsar-me en un llibre de Truman Capote. Imaginant la vida als 50's en la jet de NY. Algun dia he d'anar-hi. Com a tants altres llocs. Com a altres tantes situacions. Com tantes altres coses...

Àudio: Ciudadano: La guerra con los esquimales

Una extranya sensació m'invaeix aquest dilluns. Té un cert regust a melancolia, però el seu cos esdevé quelcom més semblant al sopor rutinari. Puc arribar a dir que aquest punt melangiós em senta fins i tot bé. No te res a veure amb la tristesa, en aquest cas. És aquella sensació tant de dilluns. Enyorar coses, estones i persones. Reviure espais sonors, olors i amors. Imagino els records en blanc i negre. Palpo encara certa incertesa esperant que respongui la noia d'ulls prominents que enyorava cançons de pop francès. Encara que ella no era una "h" per construïr "història" i si era el pom d'una porta que s'obra i regala aquella brisa lleugera. Però exageradament tonificant. Avui gaudeixo d'aquesta certa melancolia. Penso que, com moltes altres coses és certament recomanable en petites dosis. Però també en moltes altres coses no sabem entrendre el gaudi en la seva justa mesura. Intentaré evitar qualsevol altre sobredosi inadeqüada. Sento la necessitat d'aire humit topant-se amb la meva cara. I que passi sense demanar disculpes, però amb elegància. Caminar pausadament, veure't lleugerament atractiu als aparadors i pendre cafè amb companyies imaginàries a terrasses desconegudes. És un dia d'aquells de cafès aromàtics i cendrers que vessen. Cançons de Police que tararejes a la feina. Mentre els llavis se't ressequen, trobant a faltar llengües aliènes. Contactes gairebé espontanis. Alès vigoritzants...Dies de melangia sana. De més reviure que no pas viure. Encara faig masses mirades dissimuladament intencionades al mòbil. Sembla que aquí sí que hi ha cobertura...

Àudio: The Police: Message in a bottle

(Josegallardo)

La setmana ja treu el nas per la porta. Un somriure se'm dibuixa al recordar les coses d'aquest cap de setmana. Tot el que ha fet que les hores passessin inadvertides i prengues una lleugeresa temporal anyorada. Guardo nous records a carpetes imaginàries, esboçant rialles engolides per moments viscuts. Moment de:
- assaborir concerts monumentals del pop elegant de Mishima amb companyies eclèctiques.
- acompanyar a l'amic Pau a punxar en una festa universitària.
- gaudir del poder dels plats i que la gent et prengui per algú important.
- brindar amb dones d'ulls prominents que anhelen cançons pop franceses.
- gaudir de ressaca mentre el sol il·lumina les pàgines d'un llibre dins el treb.
- dinars familiars a pobles propers preparant cites importants.
- sopar extracalòric a la zona alta amb grata companyia.
- bromes noves i velles que s'acoplen.
- discussions lleugeres fins altes hores sobre guions de reportatge.
- saludar amics dels de sempre en festes d'aniversari mentre despunta l'alba.
- dormir fins al migdia sense adonar-te'n.
- saborejar la companyia malgrat les derrotes esportives dominicals.
- despedir "kaisers" reconeixent la seva grandesa.
- explicar-li, ja pesarosament, que pots dir que sents quelcom semblant a alegria...

Àudio: Mishima: Time on time